La Serra d’Ancosa, que cavalca de forma continuada al llindar dels mil metres, separa les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. És terra de frontera i per això hi podem trobar castells com el de Vilademàger amb el poble de La Llacuna als seus peus. La Llacuna, situada a l’Anoia, és una població amb una llarga tradició, de molts segles, en l’elaboració d’embotits curats. Dos factors hi han jugat un paper rellevant. D’una banda l’alçada del municipi, sis-cents metres sobre el nivell del mar i, de l’altra, la proximitat amb el Camí Ral. En el primer cas, l’alçada feia que l’indret fos especialment adequat per l’assecat dels embotits; en el segon, representava poder distribuir els productes elaborats als mercats a través d’una via important i segura (bon producte i bon canal de distribució; ara en diríem màrqueting, abans sentit comú).
Entre els elaboradors de la Llacuna hi ha la família Mallart, que inicia el seu recorregut l’any 1916 i actualment encadena la quarta generació al capdavant del projecte. No obstant això, fins fa poc temps la continuïtat del negoci no estava garantida. L’hereu a qui li toca agafar el timó és l’Ernest, treballa a l’obrador i fa anys que ajuda el pare en l’elaboració dels productes, però té una discapacitat intel·lectual i això fa que la gestió del projecte sigui més complicada.
Fer créixer el projecte per fer-lo sostenible i donar oportunitats de feina a persones vulnerables, donar-los visibilitat i omplir-los d’orgull
Deixem per un moment La Llacuna, i ens n’anem fins a Vilafranca del Penedès. Allà hi trobem la Fundació Mas Albornà, que des de l’any 1969 treballa per millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns mentals. El seu àmbit d’actuació és principalment l’Alt Penedès i a hores d’ara en formen part més de quatre-centes persones. La fundació ofereix serveis assistencials i residencials, i també feina. El seu centre especial de treball -com molts d’altres al conjunt del país que varen néixer de les famílies per donar resposta a les necessitats dels seus fills i filles- inclou diferents tipus d’activitats empresarials atenent la diversitat de persones que se’n beneficien. N’hi ha dues d’especial rellevància: els enclavaments de grups de persones que treballen a empreses de la comarca especialment del sector vitivinícola, caves i bodegues de renom, i els serveis de neteja de la via pública. En aquesta línia, la fundació manté la concessió del servei de neteja pública de Vilafranca i de la major part de municipis de la comarca. Fan un bon servei, complex, amb inversió per portar-lo a terme, avalat perquè licitació rere licitació el van renovant.
Tornem a la Llacuna. El pare Mallart no es resigna a tancar un projecte que estima i es mostra preocupat pel futur laboral del seu fill, que gaudeix molt de l’ofici. Un altre temor que el rosega és qui l’acompanyarà quan els pares faltin. En aquest context es planta a Mas Albornà i els proposa que la fundació doni continuïtat a l’obrador d’embotits Mallart i que alhora atengui les necessitats del seu fill. Per la seva banda, Mas Albornà feia temps que buscava un producte propi amb valor afegit. Totes les peces encaixen. Així, doncs, transformen el petit obrador familiar en un projecte que, mantenint l’essència, s’adapta a les necessitats actuals. S’inverteix en un nou i modern obrador, s’incorporen nous professionals i es llença amb força el producte al mercat. El missatge és producte de qualitat, de proximitat, arrelat al territori i amb compromís social, però té un aspecte diferenciador que no es pot copiar, és autèntic. No es tracta d’un relat elaborat per una agència de comunicació i això avui en dia té un valor incalculable.
Els reptes a partir d’ara són importants. Fer créixer el projecte per fer-lo sostenible i, sobretot, per complir amb el propòsit de Mas Albornà: donar oportunitats de feina a persones vulnerables, donar-los visibilitat i omplir-les d’orgull perquè fan una feina amb sentit. Així, quan ens veuen comprar al supermercat poden dir amb molta satisfacció: “Aquest fuet tan bo l’he fet jo”.