Aquest dimecres hi ha eleccions al Cercle d’Economia, el lobby empresarial més reconegut del país. Va ser creat el 1958, amb els nous aires que donarien llum l’any següent al Pla d’Estabilització, un pla que pilotarien els catalans López Rodó, Joan Sardà i Fabià Estapé. El Pla que significà l’abandonament dels postulats autàrquics i l’inici d’una progressiva obertura econòmica a l’exterior. L’historiador Jaume Vicens i Vives –gran esperança blanca del catalanisme conservador que contemporitzava amb el Règim- fou l’inspirador del Cercle. Vicens, en una conferència a l’octubre del 58, “animava els joves que acabaven de fundar l’organització a prendre exemple dels empresaris que havien protagonitzat la revolució industrial al nostre país, per fer front als reptes associats a la posada en marxa de la integració europea”.
"El Cercle d’Economia sempre ha vestit les seves tasques de lobby empresarial amb una pàtina acadèmica"
Els quatre joves fundadors en foren també els quatre primers presidents: Carles Ferrer i Salat, Carles Güell de Sentmenat, Artur Suqué i Puig i Joan Mas i Cantí. A l’inici de la transició, tots -excepte Suqué- es vincularen al Centre Català i el 1978 acabaren coalitzats amb la UCD de Suárez.
El Cercle d’Economia sempre ha vestit les seves tasques de lobby empresarial amb una pàtina acadèmica que, a banda de Vicens Vives, comptà amb el suport dels mateixos Sardà i Estapé fins Ernest Lluch i Anton Costas, que n’ha arribat a ser president. Els mandats del president i de la seva junta duren ara tres anys sense possibilitat de repetició, si més no immediata. Però durant 22 anys, fins al 2018, ha tingut un mateix director general, Jordi Alberich.
De la via del mig al, poc agraït, tancament de files unionista
L’historiador JB Culla explica a les seves recents memòries (La història viscuda, Grup 62, 2019) com Josep Piqué, en el seu segon mandat, li demanà d’integrar-se a la junta del Cercle perquè l’exministre d’Aznar volia “una junta transversal” i Culla li cobria “una sensibilitat nacionalista”. El notari López Burniol i el filòsof Josep Ramoneda ja li cobrien l’espai més esquerrà, com abans ho havien fet Lluch i Costas. Cap dels tres no continuarà amb el president i la junta que s’escull avui.
El mateix Culla explica amb detall com la pretesa via del mig, o tercera via, que el Cercle i determinades forces polítiques i mediàtiques havien defensat arran dels primers passos del Procés, esdevingué una defensa tancada de la unitat d’Espanya, pràcticament sense matisos. Una evolució que podríem dir que culminà en les tres darreres edicions de les Jornades que el Cercla organitza anualment a Sitges, en què els retrets –quan no buit i menyspreu- a les autoritats catalanes foren generalitzats i contrastaren amb l’absència de cap crítica o cap demanda als representants del govern espanyol.
"Malgrat el tancament de files unionista, l’entitat ha hagut de suportar a Sitges l’absència dels màxims representants de l’oposició de dretes espanyola"
El súmmum del cinisme arribà quan, ara fa un mes, el president sortint del Cercle –Juan José Brugera- s’apuntà a la tesi –defensada poques setmanes abans per d’altres, com l’exgerent Alberich- de la pèrdua d’influència i de pes de l’economia i la burgesia catalana en el conjunt de l’estat per culpa del Procés i del trasllat de seus socials. I és que Colonial, com totes les altres empreses vinculades històricament al grup Caixa, fou de les que abandonaren aquesta Barcelona que tant diuen defensar i traslladaren la seu a Madrid
Malgrat aquest tancament de files unionista, l’entitat ha hagut de suportar en aquesta darrera edició de Sitges l’absència dels màxims representants de l’oposició de dretes espanyola. Absència en sintonia amb el continuat menyspreu de Manuel Valls –nova i subvencionada esperança blanca- que ha renyat repetidament la burgesia barcelonina per no haver parat els peus a l’independentisme i a la que la setmana passada mateix qualificava en un diari de Madrid de “provinciana”.
El “factor Faus”
Dèiem que avui estaven convocats els 1.250 socis del Cercle a unes eleccions per escollir el nou equip directiu. De fet, com passa a tantes organitzacions empresarials, es tracta d’unes eleccions atípiques perquè en tota la història del Cercle mai no hi ha hagut dues candidatures que competissin en un procés electoral. Durant uns dies s’estengué el temor que l’ANC organitzés una candidatura alternativa com acabava d’ocórrer a la Cambra. Però no. Ha tornat a prevaldre el mètode de la cooptació, similar al que es desenvolupa per exemple en l’elecció del Papa, que assegura transicions suaus i consensuades, que mai no posin en qüestió el principi gattopardià perquè no canviï res de substancial.
Tanmateix, el nou president, Javier Faus, es desmarcà fa un mes a Sitges del relat fins aquell moment oficial i començà a equilibrar el diagnòstic: “Ni tota la culpa la té Madrid ni tota la culpa la té el procés”. La premsa barcelonina que oscil·la entre l’unionisme descarnat i el terceraviïsme rebé amb el qualificatiu de “disruptiu” el discurs de Faus, vinculat al sector financer -però no als grans bancs que traslladaren la seu- i membre de la Junta de Laporta al Barça. Reconèixer el procés de recentralització econòmica a Madrid, accelerat des dels governs d’Aznar i reforçat per la crisi financera i l’oligopolització que n’ha resultat, és una evidència empírica reconeguda per quasi tothom. Excepte fins ara per entitats empresarials com el Cercle, amb tota la seva pàtina acadèmica incorporada.
"El procés de recentralització econòmica a Madrid, accelerat des dels governs d’Aznar i reforçat per la crisi financera i l’oligopolització, és una evidència empírica reconeguda per quasi tothom"
Veurem en què queda l’anomenat “factor Faus”, però és probable que comporti l’abandonament de les tesis unionistes més abrandades –com semblava que passaria al Foment del Treball de Sánchez Llibre, un altre president cooptat- per una posició que, sense abandonar la defensa de la unitat d‘Espanya, sigui més equilibrada i menys bel·ligerant en una sola direcció antiindependentista.
Un retorn racional o conjuntural?
A l’independentisme li convé no només conquerir espais de representació social i institucional –com amb la Cambra- sinó disminuir la bel·ligerància i els plantejaments poc racionals dels partidaris de la unitat d’Espanya. La racionalitat ens diu que el mercat espanyol és cada vegada menys important per a Catalunya i que quasi el 65% de les vendes de productes catalans es fan a l’exterior. En aquest sentit, és una bona notícia que el màxim dirigent de Seat, Luca Di Meo, s’incorpori a la Junta del Cercle: recordem que Seat resistí les màximes pressions per traslladar la seu fora de Catalunya i que lidera la venda de manufactures catalanes a l’exterior.
"És una bona notícia que Luca Di Meo s’incorpori a la Junta del Cercle: Seat resistí les màximes pressions per traslladar la seu i lidera la venda de manufactures catalanes a l’exterior"
La presència de “sensibilitats nacionalistes”, a la nova junta, però, es limita a l’exalcaldessa de Sant Cugat i expresidenta de la Diputació Mercè Conesa, que ara presideix el Port de Barcelona. El flanc esquerre sembla cobert per l’exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu. A més de Colonial, a la nova Junta romanen altres empreses que han traslladat la seu fora de Catalunya, començant per CaixaBank i Sabadell, a banda del BBVA.
Veurem si aquest retorn a posicions de tercera via es consolida i pot evolucionar de manera similar a com ho fa la societat catalana. O si només és una opció conjuntural i, en el moment que Catalunya plantegi un nou embat democràtic amb Espanya, el Cercle i el gros de les entitats empresarials tornaran a alinear-se amb l’unionisme més radical.
"El Foment de Sánchez-Llibre, per iniciativa pròpia o pressionat pels seus correligionaris a la CEOE, ja ha emprès una croada contra el cercador d’empreses de l’ANC, no fos cas que els de l’IBEX-35 en sortissin gaire perjudicats"
De moment, el Foment de Sánchez-Llibre, per iniciativa pròpia o pressionat per massa equidistant pels seus correligionaris a la CEOE, ja ha emprès una croada contra el cercador d’empreses de l’ANC, no fos cas que els de l’IBEX-35 en sortissin gaire perjudicats.