És el mateix un empresari que un emprenedor?
L'emprenedor és un starter, algú que gaudeix arrencant projectes, dissenyant models de negoci, prototipant, creant equips, desenvolupant productes trencadors i negociant amb inversors a la recerca d'un somni personal. Però que, probablement, quan aquest somni es concreti i l'empresa que vol crear comenci a operar a escala industrial, s'avorreixi o sigui incapaç de gestionar-la. D'altra banda, hi ha emprenedors arreu: a l'empresa, però també a l'Administració pública, a les ONG's, a la Universitat, o a la societat civil. La seva missió és transformar la realitat. L'emprenedoria excedeix el terreny de l'empresa.
Un empresari, al contrari, és algú amb capacitat de gestionar recursos (financers i humans), sovint en entorns de gran complexitat, i treure'n un rèdit econòmic d'aquesta gestió. L'emprenedor és més emocional. L'empresari és més racional. Conec grans empresaris molt poc emprenedors: mantenen o incrementen el seu patrimoni de forma prudent i conservadora, sense moure's del perímetre dels seus mercats tradicionals, amb les tecnologies que dominen i les línies de productes que els han portat a l'èxit. Es mouen de forma astuta i calculadora, amb una gran intuïció i capacitat analítica, però minimitzant riscos. Sovint amb escassa emoció i creativitat. Són aquells que operen en el core (el seu nucli de negoci) de forma magistral, a voltes a gran escala, però sense passions emprenedores.
Emprenedors i empresaris pertanyen a moments del cicle de vida de l'empresa i contextos diferents. L'emprenedor gaudeix en equips petits i informals (recordeu la imatge tòpica i típica del garatge replet de post-its), experimentals, de resposta ràpida i capacitat d'aprenentatge adaptatiu. Però un cop la seva iniciativa empresarial es fa gran, els productes s'han d'escalar, han de respondre a sistemes estandarditzats de qualitat, i els recursos s'han de començar a planificar i compartimentalitzar en departaments especialitzats (operacions, màrqueting, finances), l'emprenedor pur perd l'interès i es desacobla de la iniciativa. De fet, el millor, possiblement, és que es desvinculi de la gestió i arrenqui una nova iniciativa. Són molts els casos d'emprenedors que han volgut continuar al capdavant dels seus projectes, quan aquests han crescut, s'han consolidat i s'han convertit en empreses prometedores, i els han ensorrat per excés d'improvisació i manca de professionalització empresarial.
En el dilema empresari-emprenedor, la combinació perfecta és quan trobem algú amb les dues característiques (algú ambidextre, en la literatura del management). Aquell emprenedor que és capaç de consolidar iniciatives empresarials i les manté amb constant dinàmica emprenedora, amb innovació permanent, explotant el nucli del seu negoci però explorant contínuament noves idees en la perifèria o fora del mateix. La pitjor combinació, per descomptat, és quan algú (potser per circumstàncies personals) ha d'esdevenir emprenedor sense capacitats reals d'emprenedoria ni de gestió empresarial.
Existeixen els emprenedors-empresaris, i els empresaris-emprenedors. Però ambdues capacitats, malauradament, no són sempre coincidents.