La disrupció està en la realitat i afecta, en alguna mesura, a tots els sectors empresarials. Els equips directius que es neguin a assumir-la corren el risc de ser engolits davant un fenomen que canvia el tauler i les regles del joc, basat en unes propostes de valor obsessionades amb el client. Aquests disruptors no tenen llegat i aquesta és precisament la seva gran força: el temut sempre ho hem fet així no existeix allí. No permeten zona de confort en la qual refugiar-se. Davant d’aquest escenari és possible defensar-se o fins i tot contraatacar des d'una organització establerta? Com gairebé tot en la vida, depèn. Anem a pams.
La història de l'empresa establerta versus startup disruptiva s'ha convertit en un debat recurrent en qualsevol entorn de reflexió empresarial. Si ens quedem en l'origen de la teoria de la innovació disruptiva, els disruptors –aparentment– sempre guanyen. El temps ens ha ajudat a entendre que les organitzacions consolidades decideixen ignorar aquestes alternatives off radar que venien a proposar aquests supòsits atacants. Per tant, és aquest un escenari win-win, com dirien els experts en negociació, en què les organitzacions establertes es queden amb el seu mercat de valor mentre que els transgressors serveixen a segments desatesos amb propostes més accessibles. Això ja queda per a la història.
Les organitzacions establertes també realitzen auto-disrupció exitosa que comença amb un canvi de mentalitat i uns exploradors corporatius capaços d'aprendre primer, perdre en el curt termini, per a guanyar després
Per a respondre de manera afirmativa a la pregunta inicial hauríem de qüestionar-nos quin sacrifici estan disposades a fer les organitzacions per a poder innovar de manera disruptiva? Ha arribat el moment de perdre avui i passar d'explotar un present predictible i estable a explorar un futur anticipat amb noves alternatives en circumstàncies complexes, ambigües i incertes per a guanyar demà? Un recent informe de Korn Ferry llança una dada aclaparadora que indica que la direcció ha passat de viure un 90% en el present i només un 10% en el futur a un escenari en el qual es dedica un 70% a gestionar el canvi i un 30% al present. Aquestes dades estan lògicament distorsionades pel període de pandèmia en el qual ens hem vist immersos, encara que tot indica que la tendència no canviarà.
En les organitzacions establertes i en un entorn inicial win-lose, emergeixen exploradors corporatius amb la missió de superar el sistema d'immunitat de la mateixa organització, fent entendre que és possible generar auto-disrupció sempre que estiguem disposats a realitzar sacrificis. Aquests van més enllà de l'evident fórmula de benefici, que també. Es tracta de replantejar els processos i recursos que l'organització ha vingut utilitzant per a poder donar així resposta a les necessitats dels clients i no clients. Aquests exploradors corporatius s'equivoquen més, incomoden a les estructures organitzatives i costa entendre'ls perquè parlen –en definitiva– un altre idioma corporatiu.
A cada organització hi ha, o hauria d'haver-hi, diversos d'aquests exploradors. A tall d'exemple, en la indústria de l'automòbil viuen en un món en el qual el cotxe ja no és només elèctric sinó també autònom. O, si mirem cap enrere, en el segment de les aspiradores, aquests exploradors van ser capaços de veure i transitar cap a un món en el qual desapareixen els cables. Això ha deixat de ser exploració per a convertir-se en realitat en totes les companyies d'aspiradores.
Les organitzacions establertes també realitzen auto-disrupció exitosa que comença amb un canvi de mentalitat i uns exploradors corporatius capaços d'aprendre primer, perdre en el curt termini, per a guanyar després.