Tenir un habitatge a Catalunya, a banda del propi, és un autèntic malson... Com si no fos prou el maldecap de l’ocupació a la nostra autonomia, i més concretament a l’àrea de Barcelona, on tot són facilitats per a l’ocupació, i tot és indefensió pel propietari, ara és el mateix Govern de la Generalitat qui pretén promoure una altra espècie d’ocupació. El titular diu així: “El Govern expropiarà pisos buits a grans tenidors per posar-los en lloguer social”.
Com et quedes? És evident que no tothom és un gran tenidor, però tenir cinc pisos de propietat no és una cosa tan estranya i, això, ja és un gran tenidor. Sí, cinc habitatges... Nombre que ha anat disminuint darrerament, i que ningú assegura que en uns mesos, o anys, passi a ser inferior.
Hem de transmetre el nostre absolut rebuig a aquesta mesura més pròpia d’una època medieval
És a dir, que ens podem trobar el cas de l’àvia o l’avi estalviador, per exemple, que en comptes de gastar-se els diners que ells o la seva família ha anat estalviant al llarg de la seva vida per mantenir-se i potser donar-ho en herència en el moment de traspassar, a banda de preocupar-se de cobrar uns lloguers i de procurar que no li ocupin cap pis buit, ara s’ha de preocupar que el Govern no li expropiï els seus béns.
La Constitució espanyola contempla la llei de les expropiacions de l’administració per raó d’utilitat pública o interès social. Aquí no estem parlant d’interès públic, i cal dir que molt difícilment es podria justificar l'interès social com el que pretén el govern català a través d’aquesta llei. Però, a Catalunya, on ens fem les nostres pròpies lleis, i més concretament la llei 1/2022, considerem que podem expropiar un bé privat, pel simple fet de ser d’alguna persona física o legal que té més de cinc habitatges, i que els té buits pel motiu que sigui.
Com a representants del món empresarial que som, hem de transmetre el nostre absolut rebuig a aquesta mesura més pròpia d’una època medieval. Fa molts anys que no es pensa en l’urbanisme social. Aquell que planificava grans reconversions de terreny per fer habitatge, social o no, però per fer habitatge. Com més habitatge hi ha, menys costa. És la llei de l’oferta i la demanda, no calen grans explicacions. La sensació generalitzada és que els governs locals i centrals tenen una mirada de curt termini, és a dir, de quatre anys. I, en quatre anys, per la burocràcia que tenim avui dia, no es fa res.
Sense anar més lluny, tenim com a exemples Badia del Vallès o la Mina, que tots coneixem. A Badia, el govern espanyol va crear 11.000 habitatges l’any 1970 amb una rapidesa que avui dia ens deixaria bocabadats, entre requalificacions urbanístiques, projectes, aprovacions, adjudicació i construcció. Quelcom similar va passar amb la Mina durant els mateixos anys. A escala estètica i urbanística no són els millors exemples, però van servir per donar sortida a una necessitat vital que teníem al territori: accés a un lloc per viure correctament.
No cal inventar la roda: hi ha solucions que impliquen desenvolupar grans extensions de territori
Amb això volem expressar que no cal inventar la roda, que hi ha solucions que impliquen desenvolupar grans extensions de territori. Encara en tenim; i si no es pot fer en l'àmbit local i cal que el Govern de la Generalitat promogui i financi el projecte, doncs endavant. Però, si us plau, deixem de tapar la deixadesa en aquest àmbit dels anys passats amb accions de dubtosa constitucionalitat, i actuem perquè l’habitatge social arribi de la mà del Govern, i no de les persones o entitats privades.