Les últimes 48 hores han estat la demostració que les formes importen més que el fons. Arreu, i al negoci del futbol no podia ser menys. L’anunci de la creació de la Superliga ha sacsejat els fonaments del model futbolístic europeu, on els organismes “reguladors” que tenen el monopoli de les competicions han tret les urpes per evitar la rebel·lió dels “grans”.
No puc entrar a valorar ni les formes ni el plantejament de la nova competició, ha faltat informació, bona comunicació i alineació del interessats fent front comú. Però el fons el podem valorar com el primer acte de rebel·lia davant del status quo per decidir el futur de forma independent i sense condicionants de cap tercer.
El negoci on l’intermediari i el treballador guanyen més que l’empresa o la institució, és un negoci condemnant a la seva desaparició. El risc de supervivència, de viabilitat, de sostenibilitat el pateixen els clubs, que compren, venen, s’endeuten, busquen fonts de finançament alternatius per no perdre nivell competitiu, ni per deixar de ser un aparador necessari per obtenir recursos que esdevenen urgents. Igual com a una empresa qui s’arrisca és el soci, és l’administrador que forma part del consell d’administració qui s’aventura, per exemple, a comprar maquinària, a comprar actius, o endeutar-se, igual passa aquí, que aquells qui prenen riscos són els clubs i per tant, són ells els que han de decidir el seu futur.
"No oblidem que els clubs durant la pandèmia han estat demanant ajustos i ajudes als organismes com la UEFA i la Liga i aquestes ajudes no han arribat mai"
No oblidem que els clubs durant la pandèmia han estat demanant ajustos i ajudes als organismes com la UEFA i la Liga i aquestes ajudes no han arribat mai. Per això els clubs, d’una manera absolutament legítima, han parlat entre ells i han buscat fórmules per mitigar l’impacte que ha suposat el descens dels ingressos en els seus balanços motivats per la covid i han treballat conjuntament per cercar noves maneres d’arribar a un públic més ampli i a un aparador més global que els reporti millors i més alts ingressos.
I llavors com sempre passa, qui té el monopoli sense aportar un valor essencial s’hi oposa, i amenaça, i escampa un relat basat en la por i en la elit. Però, quan va deixar de ser el futbol dels seus aficionats? Quant representen avui els abonaments o els ingressos per socis en un pressupost com el del Barça? Quan vam deixar que això passes, va ser amb el permís i la complicitat d’aquells que ara segueixen organitzant el futbol, les competicions i les nostres vides.
És aleshores quan apareixen les amenaces a clubs i jugadors, els advertiments de sancions, desqualificacions, quasi crucifixions, per voler decidir el teu futur. I en aquest moment t’adones que potser és el camí. I llavors el directiu del monopoli de la televisió et diu que és impossible créixer en ingressos, quan a diari neixen plataformes amb capacitat de la compra individualitzada de partits, amb recursos i disposades.
"Aquest patró defensem? Aquest model és el de la gent? El dels socis? Sabem la resposta, no ho és"
De debò que aquest és el millor model? El de la UEFA, la FIFA o de les lligues nacionals? De debò? Amb horaris que des de fa anys només compleixen desitjos de països llunyans, o supercopes als Emirats, o mundials a Qatar..., aquest patró defensem? Aquest model és el de la gent? El dels socis? Sabem la resposta, no ho és.
De debò els clubs, els seus socis, aficionats i propietaris no poden decidir el seu futur sense intermediaris? El món, en tot, tendeix cap a la desintermediació. Ja no s’accepten intermediaris “de transacció” que no aportin valor. Quan volem comprar un producte, una acció en borsa, un pis, un cotxe... els intermediaris han d’aportar valor real, arriscar-se en el negoci i ser un referent essencial, sinó han de desaparèixer.
Segurament la Superlliga, el format i la comunicació no són la resposta encertada. Però el pas endavant dels clubs ha estat encertat en recuperar el futbol, en voler decidir el seu futur, en voler gestionar el recursos, en buscar noves fons d’ingressos. El món, com el futbol, està per escriure, els monopolis resisteixen a cop de fuet, i mentrestant i a tota velocitat, la vida avança.