Opinió

La memòria de la memòria

La memòria és la facultat de recuperar informació prèviament emmagatzemada a partir de les dades d’experiències anteriors. Aquesta acumulació d’informació al llarg del temps és la que ens permet la presa de decisions podent-ne anticipar les conseqüències.

La memòria la podem dividir en dos tipus segons la vida de la informació: a curt termini, memòria de treball, i memòria a llarg termini. La memòria a curt termini té la capacitat de retenir, però no de manipular, petites quantitats d’informació durant espais molt curts de temps (de 18 a 30 segons). És limitada i quan hi entra informació nova empeny la vella fora. Sovint associada a la llei de Miller que diu que podem retenir set fragments d’informació més menys dos (tingueu en compte aquest número quan dissenyeu el menú d’un lloc web).

La memòria a llarg termini, en canvi, té la capacitat d’emmagatzemar informació durant llargs períodes de temps fins i tot de manera indefinida. És a la memòria de llarg termini on hi guardem les experiències autobiogràfiques associades a moments, llocs, emocions i el coneixement en general que tenim del món. Si heu vist Inside Out de Pixar ja sabeu de què us parlo. Si no, correu a veure-la.

"Els mitjans digitals no només estenen els nostres sentits, sinó que estenen el nostre jo i en particular la memòria"

Escrivia McLuhan l’any 1964 a Understanding Media: The Extensions of Man que els mitjans electrònics funcionen com a extensions dels nostres sentits. La ràdio ens estén el sentit de l’oïda i ens permet sentir allò que passa a l’altra punta del món; i de manera anàloga, la tele ens estén la vista. Aquests efectes d’extensió s’amplifiquen encara més amb l’arribada dels mitjans digitals que no només estenen els nostres sentits, sinó que estenen el nostre jo i en particular la memòria. El mòbil és l’extensió de la memòria que guarda els números de telèfon de qui ens importa i els moments que volem conservar en forma de foto, com Google Maps l’extensió que ens guarda les adreces dels llocs que ens interessen.

Seguint amb l’analogia de les extensions, podem veure els nostres TimeLines a Facebook, Twitter i Instagram com una mena de memòria experiencial d’on som, què sentim i què sabem; un registre de moments. I atès que la vida d’un tuit o el temps que dediquem a mirar una foto a Instagram d’altri és de segons i la capacitat d’atenció que tenim és limitada, la podríem qualificar com a memòria a curt termini. El que hi passa val al moment i context, i cada nova peça d’informació empeny la precedent cap a fora.

"Els nostres TimeLines a Facebook, Twitter i Instagram són una mena de memòria experiencial d’on som, què sentim i què sabem"

De la mateixa manera, l’arxiu de tot el que hem publicat a les xarxes —els moments publicats— seria la memòria a llarg termini, que a diferència de la nostra no és selectiva sinó que és indiscriminada i en teoria eterna. Penseu com fem les fotos i com les guardem: tirem indiscriminadament i les guardem totes per defecte i només eliminem aquelles que no ens interessen que quedin pel futur. En un entorn analògic decidim què preservem pel futur mentre que en un entorn digital decidim què esborrem del futur.

"En un entorn analògic decidim què preservem pel futur mentre que en un entorn digital decidim què esborrem del futur"

Els textos de la Grècia clàssica que ens han arribat ha estat perquè algú va decidir que tenien prou valor com per passar-los a la següent generació i assumir el cost de copiar-los. De la mateixa manera, moltes pel·lícules de cinema mut s’han perdut per sempre perquè algú en el seu moment va decidir que no tenien prou valor comercial. I com que des del 2007 generem més informació que la capacitat total d’emmagatzemament global, passarà una cosa semblant amb la nostra memòria a llarga durada digital: algú decidirà quines memòries es conserven i quines no, segurament serà un algorisme basant-se en criteris de rellevància, notorietat o influència i segurament no ens agradarà la tria.