Si no vau veure el Llenguaferits al 30 minuts de diumenge pareu-ho tot i torneu quan l’hàgiu acabat. El programa exposava la feblesa del català enfront d’una llengua global com el castellà i el com perd la batalla de l’ús en alguns àmbits. El reportatge comptava amb les aportacions de qualitat d’escriptors, filòlegs, científics i activistes culturals.
Hinojo: "Jo a la meva torradora li vull parlar en català"
Una d’aquestes va ser la de l’activista cultural, viquipedista, expintor de l’edifici de la UPF de Glòries i Director Digital de l’Institut Ramon Llull, Àlex Hinojo. L’Àlex va mostrar la seva preocupació pel fet que els aparells amb els quals ens comuniquem amb la veu no entenguin el català:
"Comencem a parlar amb la rentadora, amb la nevera, amb la màquina d'escalfar el pa. Li dius 'hola, ponme unas tostadas'. I per què ho hem de fer en castellà això? (…) jo a la meva torradora li vull parlar en català. I que els meus fills entenguin que a les màquines també els hi podem parlar en català. Aquest és un dels reptes".
30 minuts és un dels molts programes de TV3 que té un fort directe social —es veu per la tele i per xarxes socials alhora— i l’experiència de veure el programa en directe amb Twitter a la segona pantalla n’enriqueix el debat. I la torradora de l’Hinojo es va convertir en un mem, beneït mem!
En un no res el debat a Twitter va explotar al voltant de la #torradora. Qui reafirmava la tesi que el català retrocedeix en l’àmbit tecnològic, qui en feia broma parlant de quin nivell de català havien de tenir, qui ho criticava i òbviament qui aprofitava per insultar-lo directament (supremacista [sic] un dels hits). M’he entretingut a mirar els usuaris més maleducats a la xarxa i la majoria estan tallats amb el mateix patró: perfil de recent creació o creat fa temps però que no ha començat a tuitar fins ara, nom fals, foto de perfil no identificativa, pocs seguidors i tot tuits de resposta insultant a personatges públics o mitjans de comunicació.
"Una llengua que no serveixi per parlar amb una torradora no servirà tampoc per donar instruccions a l’assistent de veu, ni al cotxe autònom, ni al robot assistencial, ni al professor de matemàtiques virtual"
En canvi, el que no hi he trobat entre els crítics és cap expert en intel·ligència artificial, en processament de llenguatge natural (NLP), en síntesi de veu, en aprenentatge màquina o en computació ambiental. Tampoc entre els periodistes de mitjans sensacionalistes digitals, que en recollien el tall en les seccions de “Política” i “Proceso independentista catalán”. Aquest és el marc.
El debat és molt més profund que els experts de sofà ens volen fer creure. El mòbil que portem a la butxaca és la darrera iteració de la màquina més complexa i amb més poder transformador que mai hem construït: l’ordinador. La Playstation que teniu a la sala de casa és tan potent com el MareNostrum de fa deu anys i un telèfon intel·ligent de darrera generació tant com el superodinador més potent del món de fa vint anys. Seguint l’evolució exponencial de la computació no cal ser Nostradamus per veure que la propera iteració del mòbil (ordinador) és la seva desaparició; res és ordinador i tot és ordinador. Els vestibles, el cotxe intel·ligent, la casa intel·ligent, la ciutat intel·ligent són els ordinadors del futur immediat. No ens adonarem que hi són però sí de quan no funcionin com volem.
Hi ha tota una branca de la computació anomenada “computació ubiqua” que es dedica a estudiar la integració de la computació en l’entorn de la persona. També és coneix com a intel·ligència ambient. A mesura que desapareixen mecanismes artificiosos de relacionar-nos amb l’entorn digital (ratolins, pantalles, finestres, icones, etc.) les interfícies naturals agafen més importància. Els nostres moviments, les nostres dades biomètriques o la nostra veu són mecanismes naturals que ens faciliten la relació amb la tecnologia: consoles que detecten els nostres moviments, mòbils que es desbloquegen amb la cara i assistents de veu que responen a les nostres ordres de veu. En aquest darrer àmbit, com tots en els que participa el català tret de la ràdio, la nostra llengua tampoc no ho té gens bé. Dels sistemes de reconeixement de veu més populars (Siri, Alexa, Cortana) cap no entén el català. Actualment la presència del català en aquest àmbit és tan residual com ho és al cinema, als videojocs o molt especialment a YouTube i les plataformes digitals.
Weinreigh: “Una llengüa és un dialecte amb un exèrcit i una marina”
Podem elegir de manera militant anar a un cinema a 40 quilòmetres de casa per veure Toy Story 4 en català, no mirar YouTube o donar-nos de baixa de Netflix, però d’aquí a no res no podrem elegir no comunicar-nos per veu amb el cotxe, amb el termòstat o amb la torradora. De la mateixa manera que ningú no ens va preguntar si volíem que el nostre lleure, la nostra feina i la nostra vida personal passessin per un mòbil, ningú no ens preguntarà si volem que passin per la propera iteració dels ordinadors, els ordinadors invisibles.
Una llengua que no serveixi per parlar amb una torradora no servirà tampoc per donar instruccions a l’assistent de veu, ni al cotxe autònom, ni al robot assistencial, ni al professor de matemàtiques virtual de les nostres filles. La desaparició de la llengua seguiria el ritme exponencial d’adopció de la tecnologia i aquest cop començaria a la cuina de casa. El preu de no fer res és la irrellevància digital i per tant social del català, i la paradoxa és que ens ho haurem fet nosaltres mateixos amb el somriure de la modernitat.
Al desembre de 1943 el sociolingüista jiddish Max Weinreich escrivia “una llengüa és un dialecte amb un exèrcit i una marina” (“a shprakh iz a dialekt mit an armey un flot” en l’original jiddish), un adagi humorístic amb una forta crítica sociopolítica. Després de la intervenció de l’Àlex Hinojo a Llenguaferits crec que podem escriure “un idioma és un dialecte que entén la torradora” sense perdre ni un bri d’humor i ni de crítica.