Dimarts passat es va celebrar una taula rodona sobre el futur de la premsa al Palau Macaya de Barcelona com a obertura del cicle Diàlegs sobre el futur de la premsa al segle XXI. Organitzat per Intermèdia Comunicació compta amb el suport del Col·legi de Periodistes de Catalunya i Dircom Catalunya i la col·laboració de la Fundació La Caixa. La taula comptava amb un panell de gent que en principi sabia de què parlava: Jordi Juan, director de La Vanguardia; Albert Sáez, director del Periódico de Catalunya i Esther Vera directora del diari Ara. Moderat per la periodista del País Milagros Pérez Oliva, els temes tractats es poden classificar en dos grans grups: “què hem fet malament?” i “i ara què?”.
La digitalització i l’arribada de la web als anys 1990 va agafar amb el pas canviat la premsa escrita. Es pensaven que el seu negoci era vendre diaris quan en realitat la gent volia informació, una informació que cobraven com a mínim dos cops: als anunciants i als lectors. En paraules de l’Albert Sàez: “Abans teníem un xollo, tothom que volia anunciar-se havia de passar pel tub, teníem el canal exclusiu de publicitat”. La reacció instintiva dels diaris va ser regalar el seu contingut a la web, un mitjà que llegien quatre, a tall de publicitat per tal que algun dia acabessin comprant el diari. Això no va passar i a més la inversió publicitària que els diaris en paper van anar perdent no es traslladava a llurs webs; se l’anava quedant Google i Facebook. I això que encara no érem al 2007, l’any en què arribaria l’iPhone.
Sàez: “Abans teníem un xollo, tothom que volia anunciar-se havia de passar pel tub, teníem el canal exclusiu de publicitat”
Els diaris es van aferrar llavors al model que tan bé coneixien: el de moure àtoms. Si havia funcionat tota la vida amb muntanyes de paper, per què no havia de funcionar amb plats, olles, cassoles i ganivets? La web podia competir en la distribució d’informació però no en la de parament de la llar. La magnitud de la tragèdia la va resumir l’Albert Sáez: “Un dia, el director del diari em va dir molt orgullós que havia equipat l’apartament de sa filla només baixant a la botiga del diari”, “ens pensàvem que veníem un diari i regalàvem una olla, però la gent en realitat comprava una olla i regalava el diari”, “gastàvem més amb les promocions que en l’elaboració d’informació”.
Però això ja va passar. Ara, després d’equivocar-se de moltes maneres diferents, a quina més creativa, la realitat és una altra. Els tres directors coincidien que n’hem après, que ni els diaris són el que eren ni tampoc els lectors. Els reptes que semblaven inabastables s’han convertit en oportunitats i que en alguns casos ja surten al compte de resultats. En aquest sentit es mostraven optimistes.
El director de La Vanguardia Jordi Juan veu “un futur extraordinari” a la premsa gràcies a la digitalització que fa possible arribar a nous lectors, que poc a poc són conscients —hi han ajudat plataformes com Spotify o Netflix— que els continguts de qualitat tenen un preu. D’altra banda, la proliferació de fake news i desinformació també ha ajudat que els lectors acceptin els “murs de pagament” de les capçaleres de referència. L’Albert Sàez expressava que convindria trobar termes alternatius a “mur de pagament” o “tancar continguts”, que són termes que es perceben com a negatius.
Juan: "Cada canal té el seu llenguatge, cada notícia és un pla de màrqueting”
L’Esther Vera anava a l’arrel: “hem de fer periodisme de qualitat pel qual valgui la pena pagar”. “La meva competència no són les altres capçaleres, és el temps de la gent”. Una redacció d’un diari avui s’assembla més a la d’un canal de notícies 24 hores que no pas a la redacció de fa uns anys que sonava una campaneta quan hi havia un urgent. Ara per a cada notícia hem de triar quin mitjà farem servir —text, foto, vídeo, infografia— , en quin format —vertical, horitzontal—per quines xarxes la distribuirem, a quina hora i amb quina freqüència.
Jordi Juan coincidia en què “hem d’anar a buscar totes les pilotes”. “Hem d’anar a buscar la gent, a tots els mitjans, a totes les xarxes socials: a TikTok, Instagram, Twitter, Twitch… on sigui. Cada canal té el seu llenguatge, cada notícia és un pla de màrqueting”. “Experimentar i veure què funciona i què no”, al que Sàez afegia “que la clau és assaig error; la clau està en equivocar-se” i Ester Vera reblava amb un “això va d’equivocar-se i d’equivocar-se ràpid; més mentalitat anglo-saxona que mediterrània”.
“L’error està en entestar-se que els nostres lectors ho fan diferent a nosaltres que llegim al mòbil, a les pantalles, a Twitter”, seguia Vera; “hem d’anar a buscar als nostres lectors, ells no vindran”. “I com els nostres usuaris, nosaltres també hem de ser diversos”. “La premsa espanyola és una premsa de mascles feta per mascles. L’Ara és paritari”. “Necessitem diversitat lingüística, ètnica i religiosa; com menys diversos siguem més lluny estarem dels nostres lectors”.
Vera: “Hem de fer periodisme de qualitat pel qual valgui la pena pagar. La meva competència no són les altres capçaleres, és el temps de la gent"
I finalment, l’elefant a la sala: què en fem del paper? Per a Jordi Juan “el paper l’hem de cuidar, és la nostra marca, el nostre aparador. Si el descuidem la gent no anirà a la web”. En el cas de La Vanguardia la seva influència en línia deriva dels seus 140 anys d’història. El seu director posava l’exemple dels famosos semàfors del diari, que no surten a l’edició digital però que tenen un impacte considerable i acaben circulant per la xarxa.
Esther Vera està convençuda, en canvi, que el paper si no acaba essent residual acabarà essent minoritari: “entre setmana la gent no té temps de dedicar una hora a llegir el diari, en canvi el cap de setmana sí”. “Potser podem pensar en edicions pel cap de setmana amb més continguts que puguin durar fins el dimecres i entre setmana subscripcions digitals”. Juan discrepa sobre no sortir els dies feiners: “pot ser que el lector si no et troba al punt de venda no t’esperi fins el dissabte i canviï de diari, i llavors ja l’has perdut”. Sáez diu que “el paper s’ha de mantenir, i que tant de bo li passi com als vinils, que ara la gent en torna a comprar”.
Coincideixen tots tres que la presència de l’objecte físic, del diari en paper, és fonamental per al futur de la premsa i que avui comprar un diari en paper ja és un acte d’heroïcitat; molts quioscos han desaparegut, no hi ha prou punts de venda i allà on la gent podria gaudir d’un diari en paper no hi és (penso en la platja).
Tots tres es posen d’acord en què han de quedar un altre cop per adreçar el tema de la distribució. Acaba l’acte, quadren agendes, la lluita continua.