A finals dels 80 vaig anar a fer un curs d’estiu a Anglaterra per aprendre anglès. Va ser a Paington, un poble petit de costa del comtat de Devon, al sud-oest de Gran Bretanya tocant a Cornualla. Entre els molts records que tinc d’aquella estada n’hi ha tres que tinc molt presents.
El primer és el fet que el poble tocava a Torquay, el poble de costa veí on s’havien hostatjat els Monty Python mentre rodaven episodis del Monty Python's Flying Circus a Paington el 1970. L’hotel familiar on s’estaven i el seu director són els que van inspirar John Cleese per a fer la sèrie Hotel Fawlty. El segon és el debat social que hi havia al país al voltant de la policia. Resulta que, des de feia un temps, un canvi en la política de seguretat havia fet que els bobbies patrullessin en cotxe enlloc d’a peu. La introducció d’una tecnologia com el cotxe —més eficient alhora de cobrir més territori— els havia allunyat del contacte humà al que estaven acostumats botiguers i col·legials quan els bobbies gastaven sola al carrer.
I el tercer, que no era exclusiu ni de Devon ni de Gran Bretanya, era el de la desconnexió informativa. Passar-te una setmana, quinze dies, un mes fora, volia dir tornar i haver de preguntar a tothom què havia passat; del Barça, de la política, de Catalunya, d’Espanya… Recordo la mateixa sensació als 90 als EUA encara amb una internet molt incipient; tot el que arribava era la Tomatina de Bunyol, que no falla als noticiaris cada any.
“Si al núvol hi ha gent, els bobbies s’hi han de passejar”
Som al segle XXI i res de tot això és així. Avui quan anem a un altre país el primer que fem encara no s’ha aturat l’avió és enviar un WhatsApp per dir que ja hem arribat, connectar Twitter per veure què passa a casa i, en arribar a l’hotel, sense interès per cap canal local, connectar Netflix per continuar veient en versió original la mateixa sèrie que vèiem a casa el vespre anterior. Estem més connectats que mai i de la mateixa manera que ens referim hiperbòlicament a Facebook com “el país més poblat del planeta” també podríem parlar del “lloc” on passem més temps que en cap altre: el núvol. I si al núvol hi ha gent, els bobbies s’hi han de passejar.
Sembla que els Mossos d’Esquadra, els nostres bobbies, ho han entès. Ambdós cossos tenen la proximitat al seu ADN i són allà on és la gent: a la Sagrada Família, als partits del Barça, al Mobile World Congress, i especialment on som tots la major part del temps, al núvol. Escric aquest article mentre baixo a Barcelona amb el tren de la línia del Maresme (Nostre Senyor m’empari) i la totalitat de la gent que tinc al meu voltant està connectada al mòbil.
“Sembla lògic que pensem en el núvol com a una regió policial més de les nou on els Mossos d’Esquadra ens garanteixen protecció”
Un cop d’ull a l’actualitat recent ens dóna també una mesura de l’impacte que la vida al núvol té a la terra: la comissió del Catalangate, el segrest de les dades de l’Hospital Clínic per part de ciberdelinqüents, la influència de les xarxes socials en l’educació de la nostra canalla, els atacs a webs de la Generalitat amb programari espia mercenari i les dades públiques per entrenar algorismes privats d’IA. Sembla lògic que pensem en el núvol com a una regió policial més de les nou on els Mossos d’Esquadra ens garanteixen protecció.
És en aquesta direcció que el cos posa a disposició dels ciutadans una aplicació de “comissaria virtual”. L’apli —terminologia Albert Cuesta— posa a un toc de pantalla la cita prèvia, la localització de comissaries, les denúncies, l’accés al 112, un canal d’informació —estafes en línia, terrorisme, emergències— i un sistema d’avisos que permet rebre alertes de tot el país o bé de les comarques que ens interessin. És especialment rellevant la part d’accés a oposicions i concursos públics que, en paraules del director de la policia Pere Ferrer, vol ser una porta a la captació del nou talent que li cal a la policia per als nous reptes que la vida al núvol planteja.
Crec honestament que el fet de tenir els Mossos d’Esquadra a una distància d’un toc al mòbil és una molt bona notícia, i que el seu ús responsable hauria d’ajudar als Mossos en la seva missió de servir la ciutadania; no crec que hi hagi un àmbit on la proximitat sigui més rellevant que en el del mòbil. Només dues advertències, emperò: que la introducció d’una nova tecnologia no distorsioni les altres tasques de proximitat, com els va passar als 80 als bobbies a Gran Bretanya, i que cap comandament o agència de seguretat tingui la temptació de servir-se de la ciutadania enlloc de servir-la.