Fa dos anys a Davos vaig quedar impressionat amb les intervencions del Professor Guy Standing especialment les que parlava sobre la Renda Universal Garantida (RBU). Parlava del “precariat”, la nova classe social desposseïda de mitjans per accedir al mercat de la feina a causa de la tecnologia; de la “uberització” de l’economia i de com tot això era el caldo de cultiu perfecte per populismes i feixismes a tot el món. La solució a tot això era “abolir la pobresa” i el mecanisme per fer-ho era la RBU. Complementava les seves tesis amb dades, exemples i casos pràctics d’implantació de la RBU a petita escala.
Sentir un economista parlant en aquests termes impressiona, si a més és a Davos davant la gent que pot canviar el món amb una signatura encara més. Des de llavors he procurat llegir tot el que ha dit i escrit el Professor Standing i he seguit de prop tot el que tingui a veure amb la RBU. Va coincidir que vaig llegir el seu darrer llibre Basic Income: And How We Can Make It Happen mentre llegia Fascism a Warning de l’ex secretària d’estat nord-americana Madeleine Albright. Tot encaixava. Podríem fer la trilogia amb The People vs. Democracy: Why Our Freedom Is in Danger and How to Save It de Yascha Mounk.
"La RBU a banda de canviar les regles del mercat de la feina, o precisament per això, tindria unes conseqüències socials d’un abast impossible de preveure"
Una RBU és una transferència periòdica i vitalícia de diners en efectiu (renda) que cobreix les necessitats bàsiques (bàsica) de cada persona (universal) . Tots els individus la perceben incondicionalment i sense restriccions de què han de fer amb els diners que reben. Però, és possible? La podem pagar? Evitaria el precariat? Aboliria la pobresa? Si fos així, a banda de canviar les regles del mercat de la feina, o precisament per això, tindria unes conseqüències socials d’un abast impossible de preveure.
La proposta d’una RBU no és nova, de fet és molt més antiga del que ens pensem. A la il·lustració Thomas Spence a Anglaterra o Thomas Paine a l’Amèrica de la Revolució van proposar sistemes de seguretat social basats en formes de renda universal que cobrissin les necessitats bàsiques dels ciutadans. Milton Friedman, un dels pares intel·lectuals del liberalisme econòmic, va proposar una variant de la RBU en forma de taxa negativa sobre els ingressos, una forma de la qual va ser posada en pràctica pel president Richard Nixon durant el seu mandat (1969-1974).
La RBU és sens dubte un salt revolucionari en la forma d’organització social, en la lluita contra la pobresa i en la “reforma del capitalisme” que tant clama el WEF. Pel que té de revolucionari pot semblar una mesura eminentment progressista però la història de la RBU ens demostra que no és així. L’economista, filòsof i premi Nobel Friedrich Hayek, referent del liberalisme econòmic, el multi-milionari Warren Buffet, els conservadors Ronald Reagan o Margareth Thatcher han advocat per diverses formes d’RBU.
La RBU torna a ser actualitat perquè ens trobem enmig de canvis socials i polítics degut a l’impacte de les tecnologies en el mercat de la feina i per tant en la societat. Les prediccions (més raonades o més apocalíptiques) que els robots i l’automatització acabaran amb la feina —el nostre mitjà d’accés a l’economia— i que les classes mitjanes es convertiran en precariat, han posat altre cop el debat al centre. Daron Acemoglu, el reputat economista del MIT i autor del llibre de referència Why Nations Fail, és contrari a la RBU perquè d’entrada es malfia de “les solucions simples a problemes complexos” tot i que afirma que si les opcions són pobresa i desigualtat o RBU és obvi que la RBU és millor.
“Això de la RBU no va de dretes ni d’esquerres, va d’anar endavant”
Les dades que tenim de les diferents experiències que s’han portat a terme des dels anys 1960 fins avui donen resultats desiguals tot i que en general positius. En les comunitats i territoris on s’ha provat —Alaska, Ontario, ciutats de Finlàndia, de Portugal, d’Itàlia, d’Índia i més— es comproven millores en els índex de pobresa i desigualtat, disminució l’absentisme escolar, disminució de l’assistència als centres de salut de la gent gran i avenços en la independència de les dones. Però aquestes conclusions no són prou rellevants; les experiències s’han realitzat en comunitats petites i no en grans grups, limitades en el temps i en beneficiaris escollits per les seves condicions o lloc de residència. Totes aquestes condicions tenen molt poc a veure amb una renda incondicional, vitalícia i universal.
El debat és ben viu també al nostre país. M’alegra que el nostre Govern busqui solucions als reptes polítics i socials que planteja la revolució tecnològica actual (li hem dit 4a Revolució Industrial però de fet sempre estem en revolució). Prova tangible d’això és l’excel·lent estudi Renda Bàsica Universal. Anàlisi d’una proposta disruptiva d’innovació Social que el Departament d’Empresa i Coneixement ha encarregat als Professors Xavier Ferràs i Oriol Amat (llegiu-ne també tot el que publiquin). Una meravella d’aquelles que convé llegir, rellegir i prendre’n apunts tant si sou progressistes com conservadors, de dretes com d’esquerres, keynesians com schumpeterians. Com diuen els proponents de la RBU: “Això no va de dretes ni d’esquerres, va d’anar endavant”. Doncs això.