Dijous passat el Grup de Treball Catalunya 2022 va presentar el document RESET: Crida per reactivar el país. L’encàrrec, de l’anterior Govern de la Generalitat, tenia com a objectiu la definició de polítiques orientades a garantir la competitivitat i el desenvolupament del país en els possibles escenaris futurs derivats de la covid-19.
Coordinats per Victòria Alsina-Burgués i Genís Roca, 30 persones expertes en diferents àmbits han treballat a cavall de dues legislatures, amb total independència, en confinament i desconfinament. El resultat és un document de 63 pàgines amb 91 accions per aconseguir 12 objectius en tres grans àmbits: societat, economia i administració. N’he volgut fer una lectura crítica que comparteixo amb vosaltres.
El nom fa i no fa la cosa
RESET és un nom curt, memorable, que explica moltes coses i que és en anglès. I aquest és el problema; no perquè sigui en anglès sinó perquè si el traduïm —posada a zero— i llegim el document, ens n’adonarem que el que proposa (i ens cal) no és posar el marcador a zero.
El subtítol del document “Crida per reactivar el país” ho explica millor. M’agrada el terme crida, interpel·la a tothom, demana acció i és inclusiu; i m’agrada que el marc mental, econòmic i social sigui el del país. Però la paraula que explica el document i les propostes que s’hi fan és reactivar, que ve del llatí activus —relatiu a allò que s’ha fet—, una clara contradicció amb el RESET del títol. El mateix document diu “hem volgut imaginar un projecte integral de transformació del país. No des de zero. A Catalunya tenim un llegat, tenim un tramat i hem considerat que tenim un repte. Com ho van fer aquells pioners de la igualtat, de la indústria o del camp.”
Un manual d’Ikea
L’economia, l’acceptació d’una tecnologia, la difusió d’un mem, la d’un virus, l’impacte dels moviments socials, i també, l’activitat del país no segueixen una corba lineal sinó que ho fan en una successió de corbes en forma d’essa: amb períodes plans, seguits de períodes de màxim creixement fins que s’aplana la corba altra vegada. Vist així, el document és un manual d’IKEA de com muntar la propera essa.
Les accions que proposa són "raonablement" possibles, a curt termini, interpel·len totes les entitats públiques i privades i redunden en el benefici de les persones
És per això que les accions que proposa són “raonablement” possibles, a curt termini, interpel·len a totes les entitats públiques i privades del país i redunden en el benefici de les persones. La essa és gran, cal molta gent per muntar-la, les instruccions són per definició incompletes i sempre falta alguna peça.
Quan fèiem esses
El primer tren d’Espanya no va ser el de Mataró-Barcelona. Va ser el de La Havana-Güines a Cuba el 1837, 11 anys abans. Miquel Biada, un mataroní que havia fet "les amèriques" era un dels convidats a la inauguració. De seguida va veure el poder transformador d’aquella tecnologia que tot just començava als EUA i a Anglaterra. Biada es proposà connectar Mataró amb Barcelona. Quan va tornar a Catalunya el seu projecte no va ser rebut amb gaire interès i es va veure obligat a recórrer a capital estranger. La línia Mataró-Barcelona es va inaugurar un 28 d’octubre del 1848. El tren de la costa del Maresme també ens portava a la costa de la essa.
Només quatre anys més tard l’enginyer Domènec Cardenal començà a dirigir les obres de construcció del Canal d’Urgell. Un projecte que venia de l’edat mitjana, però que va haver d’esperar la tecnologia de la 1a revolució industrial. La primera finca es va regar el març de 1862. El mal anomenat Canal d’Urgell són en realitat dos canals i quatre séquies principals que formen una xarxa de vora 325 quilòmetres que rega més de 70.000 hectàrees. Les esses del canal eren també les del creixement del país.
Els tres eixos que cobreix el document, social, econòmic i institucional (persones, 'peles' i poder) es poden veure com els tres vèrtex d'un triangle al qual hem de mantenir en equilibri
Un matí de setembre de 1874 una noia custodiada per dos agents es dirigia cap a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Es deia Dolors Aleu, tenia 17 anys i hi anava a estudiar medicina. Havia d’anar amb escortes perquè era una dona. Dolors Aleu va passar per moltes esses fins que no va ser la primera dona a Espanya en llicenciar-se en medicina i moltes més fins que el 1882 no va ser la primera a prensentar una tesi doctoral. Dolors Aleu va fer una essa històrica a la discriminació de l’època, una essa que 140 anys més tard malauradament encara es troba en la zona plana.
El triangle màgic
Els tres eixos que cobreix el document; social, econòmic i institucional (persones, peles i poder) es poden veure com els tres vèrtexs d’un triangle de costats varialbes al qual hem de mantenir en equilibri. Sense l’empoderament de les persones, el triangle es decanta i poder i peles queden en una situació d’hegemonia. Si en canvi el poder perd pes i persones i peles queden en superioritat, el benefici propi passa a ser prioritari i externalitats negatives i planificació a llarg termini queden al marge. D’altra banda si les persones ocupen la part baixa, el poder es reparteix els diners en un entorn d’elits extractives que coneixem massa bé. En qualsevol cas aquests són equilibris inestables que porten a crisis socials, econòmiques o polítiques que també coneixem massa bé.
En canvi, les societats que aconsegueixen mantenir el triangle màgic, un equilibri inestable en tensió constant, arriben a una conjuntura d’estat emprenedor on el poder és no només un bon gestor de les peles sinó que és alhora un motor de tracció generador de riquesa que redunda en el benestar de les persones. És la tesi del llibre L’estat emprenedor de Mariana Mazzucato que surt referenciat de manera directa o indirecta en bona part del document.
L’Espanya assimilada
Llegides les 91 recomanacions que el Grup de Treball Catalunya 2022 m’he guardat el document sota les etiquetes #síatot i #però. #síatot perquè el què el tinc clar, #però perquè el com, no tant.
Podem tornar a la part vertical de la essa en la situació econòmica, política i social actual? Ho podem tornar a fer? Sí és clar. Cal ser un estat per fer-ho? No. Si ho vam fer el 1848, el 1862 i el 1882 bé que ho podem tornar a fer ara. Sí, #però. El triangle actual no és el mateix de 1852 quan Francisco Jorge Torres Villegas va publicar el Mapa político de España al primer volum de la “Cartografía hispano-científica”. Al mapa s’hi veia clarament l’Espanya uniforme (la de parla castellana junt amb Galícia), l’Espanya Foral (Pais Basc i Navarra) i l’Espanya Assimilada (l’antiga Corona d’Aragó). La força que empenyia avall les persones a mitjan segle XIX avui és més feble i els poders polític i econòmic en són conscients.
Una mirada al mapa de la distribució d’inversió per PIB regional o per habitant ho corrobora. Els imports acumulats d’inversions de 2015 a 2020 mostren com Catalunya va ser la comunitat de règim comú que menys inversió pública de l’Estat va rebre en relació al seu PIB: 2,2%, lluny del 3,3 de la mitjana espanyola i del 10,2 de Castella i Lleó. Si ho mirem per habitants Catalunya rep 631 euros per persona, lluny dels 940 de la mitjana espanyola, dels 1.003 de Madrid i dels 2.256 de Castella i Lleó.
Diumenge, Genís Roca recomanava un article sobre el document a Twitter. L’ocellet feia la seva màgia i me n’afegia a continuació un altre de l’escriptor Francesc Serés que deia: “Mare meua. 63 pàgines i en cap moment no parlen d’Espanya. Així, hasta, jo”.
Em sembla que per poder treure-li l’etiqueta de #però ens caldrà escriure un document de RESET que sigui 100% fidel al títol.