La implacable evolució d’Internet ens ha portat fins al moment actual en què allò més rellevant és la capacitat d’operar massivament dades en temps real de manera extremadament personalitzada. Fàcil de dir però molt exigent i diferencial per aquells que ho aconsegueixin, amb aplicacions tan diferents com els vehicles autònoms, els serveis de salut proactius o el control de la població basat en el reconeixement facial als espais públics. Tantes ganes de fer servir les nostres dades està derivant en situacions no sempre desitjables, i la població és cada cop més conscient que hi ha governs creuant els límits amb l’excusa de la seguretat, de la mateixa manera que hi ha empreses abusant amb el pretext d’un millor servei.
"Tantes ganes de fer servir les nostres dades està derivant en situacions no sempre desitjables, hi ha governs creuant els límits amb l’excusa de la seguretat, i empreses abusant amb el pretext d’un millor servei"
El món es pot començar a explicar en funció de qui i com manega les dades de la ciutadania. Hi ha dos grans blocs: d’una banda els Estats Units, que amb la seva cultura ultraliberal deixa en mans de les grans empreses la gestió de les dades de la ciutadania (Google, Facebook, Apple, Amazon…). A l’altra banda Xina, on és el Govern qui manega i controla tota la informació. En ambdós casos la gent està absolutament controlada, i l'única diferència és al nivell de consciència de tot plegat: a Orient ningú dubta que està observat, analitzat i jutjat, mentre que a Occident encara hi ha il·lusos que creuen que la seva privacitat està garantida.
Davant la dicotomia de si les nostres dades pertanyen a empreses privades o a l’Estat treu el cap tímidament l’esperit europeu que creu que les dades han de pertànyer al mateix ciutadà, i que cadascú de nosaltres hauria de poder exercir drets fonamentals i tenir el control de qui pot o no fer servir les nostres dades. El problema és que en aquest món digital la incidència d’Europa és gairebé nul·la. Ni som un mercat amb la mida necessària, ni liderem cap indústria rellevant. Els grans jugadors empresarials estan a l’oest, i els volums poblacionals significatius estan a l’est. Ni tenim un mercat de mil milions d’usuaris, ni tenim empreses amb mil milions de clients. Només tenim dos mil anys de reflexions acumulades sobre el bon govern, la moral i la condició humana. Sabem que aquest és un coneixement bàsic i indispensable, però monetitza malament en un món capitalista i és poc eficient per exercir el poder en un món que es defensa amb forces armades. Tenim la raó, però no els mitjans.
"El món es pot començar a explicar en funció de qui i com manega les dades de la ciutadania: Estats Units i Xina"
Un món gestionat per dades seria millor si es desenvolupés amb la mirada europea, abans que amb l’americana o l’asiàtica. Però per això necessitem una Europa amb la mida adequada, tant en mercat com en capacitat operativa. Tot sembla indicar que tardarà a ordenar-se, entretinguda com està en perseverar en l’obsolet model dels Estat Nació que es fan trampes fiscals entre ells, protegeixen antics oligopolis rarament competitius a escala global, i que ara a més es permeten el luxe de ressuscitar nous populismes que reneguen del projecte europeu. El fracàs d’Europa serà un desastre per al món.