Opinió

És quan dormo que hi veig clar

L’any 1953 J.V. Foix publica el seu llibre de poemes On he deixat les claus…, una obra escrita quan Europa intentava sortir de la depressió de la postguerra mirant al futur des de la irreverència de les avantguardes, de Picasso a Freud, de l’art pop al segon Concili Vaticà. Els poemes de Foix parlen del desconcert de qui se sap mig nu, insegur i desconcertat. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, diu el poeta, amb vincles amb el passat però captivat per tot el nou que ha de venir. Una mica com estem ara, desconcertats i espantats mirant cap un futur que sabem serà diferent. Nosaltres també estem mirant de gestionar el nostre camí enmig de diferents conflictes, afortunadament no bèl·lics però sí sanitaris, socials, econòmics i polítics. Amb víctimes, injustícies, misèria i fins i tot, morts. I nosaltres també sabem, igual que el poeta del segle passat, que les avantguardes ens porten noves propostes que podrien ajudar-nos però que són incertes i demanen que estiguem disposats a pensar diferent, a acceptar nous plantejaments, noves idees i noves eines.

La història té quelcom de cíclic, i ens ensenya que després de les patacades el progrés acostuma a dependre de la capacitat de fer nous plantejaments, més que no pas entretenir-se a llepar-se les ferides. Cal ser capaços d’imaginar futurs possibles, i posar-hi talent, complicitats i energia per lluitar-los. Necessitem lideratges que mirin endavant, conscients d’on venim però que mirin endavant.

"Si teniu dubtes atreviu-vos a somiar, i un cop desperts ja posarem els peus a terra"

A l’època del poeta, potser marcada per les aleshores noves idees del psicoanàlisi, quan es tractava d’imaginar i ambicionar quelcom se’n deia somiar, i en canvi ara, potser marcats per la precisió científica, somiar sembla una irresponsabilitat. Com si tenir un pla i somiar no fossin compatibles, com si el pragmatisme fos més valuós que la il·lusió. Però ja ho deia Foix: “és quan dormo que hi veig clar”. Necessitem somiar què volem pel nostre país, per la nostra societat, per la nostra empresa, per la nostra cultura, perquè necessitem projectar-nos de manera clara cap al futur i ho hem de fer sense rèmores.

L’entorn mira de fer quedar en ridícul a qui somia. Posem en òrbita un nanosatèl·lit i hi ha qui se’n riu. Volem negociar amb Tesla que els menús dels seus cotxes siguin en català i hi ha qui se’n riu. Volem una administració que prengui decisions basada en ciència i dades i hi ha qui se’n riu. Volem tenir dret a la privacitat dins una societat digital i hi ha qui se’n riu. Volem transformar les nostres organitzacions i hi ha qui se’n riu. Volem canviar el model de negoci de la nostra empresa i hi ha qui se’n riu. Però si alguna cosa necessitem ara és justament la valentia de somiar què volem ser, perquè ja sabem que els models antics no seran sostenibles en el futur. Digueu-li transformació digital, transició al segle XXI, quarta revolució industrial o nou contracte social, però cal començar a moure’s cap al nostre futur, i tant per tant, fem-ho amb  atreviment. No sigueu porucs ni conservadors, que és mala època per anar a mitges tintes. Si teniu dubtes atreviu-vos a somiar, i un cop desperts ja posarem els peus a terra per anar-hi amb pas ferm.