Com he comentat en articles anteriors, la metàstasi del sector hostaler a Catalunya ha esdevingut un problema greu. Molt més greu del que ens pensem. Afecta a l’estructura econòmica del país, a la nostra cultura productiva, a la nostra riquesa i a la nostra llengua. Refresquem algunes dades. Mirin-se bé i després preguntin-se cap on anem.
Font: IDESCAT 2020
% de facturació dels Serveis d'Allotjament, Menjar i Begudes respecte al total del sector Serveis
| Catalunya | Espanya | Alemanya | França | Itàlia |
| 8,8 | 8,5 | 2,3 | 3,5 | 5,4 |
Nota: Font IDESCAT 2020. Les dades no representen tot el sector turisme, només allotjament, menjar i begudes
Els esmentava fa uns dies que un bar amenaçava en tancar si no baixava el preu de l’oli per fregir. I que això mereixia una plana de notícies d’un diari barcelonès. Gran economia, la nostra! Fa poc, però, he parlat amb dos amics propietaris de restaurants -restaurants que tots vostès coneixen, ja que són famosos-. Els dos m’expliquen el mateix: amb les ajudes rebudes per part del govern espanyol i del govern català -que inclouen diners, exempcions i ERTOs- un establiment mitjanament ben administrat ha pogut sobreviure a la pandèmia. No fer beneficis, evidentment. Però tampoc perdre-hi diners. Simplement, sobreviure. I aquest era l’objectiu. El problema de fons és que sobren establiments. Les vergonyoses xifres que mostro al principi, així ho indiquen. Al meu entendre, també hi sobren clients -el nivell d’espanyolització al que ha arribat Catalunya faria enrogir als nostres avis, per molt espanyols que es sentissin!-. Però tendeixo a pensar que sobren més establiments que clients.
Els parlo d’establiments que pretenen que les subvencions facin allò que no fa la sana economia: salvar-los. Són establiments, ja tots ho sabem, mediocres, bruts -no passarien la més mínima inspecció, si se’n fessin-, cadires patrocinades, maquinetes escurabutxaques, etc. És a dir, economia de misèria. Però, esclar, com és que aquesta economia de misèria va tirant amb tanta proliferació? Una raó és la falta de refinament de la societat catalana. A pocs altres llocs Europa s’acceptaria la marranada que representen la majoria de bars i cases de menjar catalans. No només a nivell d’infraestructura, neteja i qualitat de producte, sinó tampoc el servei, que no és ni professional ni ben educat ni, en molts casos, coneix l’idioma del país. Però hi ha més coses.
A pocs altres llocs d'Europa s’acceptaria la marranada que representen la majoria de bars i cases de menjar catalans
Fa unes setmanes el govern espanyol va anunciar que no canviaria la regulació fiscal dels mòduls al que estan acollits la majoria de bars. Aquesta regulació permet diverses coses. Una d’elles és que el propietari pot dir que, per exemple, ha venut per valor de 1.000 cerveses (no cal ni que especifiqui que són cerveses) sense haver de demostrar que n’ha comprat cap. I això sembla que regeix per establiments que declaren fins 250.000 euros d’ingressos. Els impostos que paguen aquests establiments estan lligats a dades fixes (nombre de taules, espai, etc.) i no a la marxa del negoci. En general acaben pagant un IRPF que no arriba al 8% mentre la resta d’autònoms cotitzen per sobre del 22%. Jo me les feia felices pensant que la pandèmia ens conduiria a canvis de comportament, entre d’ells tancar la majoria de bars i restaurants del país. Però no és així. L’excusa del govern espanyol per no reduir els límits fiscals al que es poden acollir els establiments -reducció a la que està obligat el govern espanyol per una llei que es passa per l’aixella- és que ara no és el moment degut a la pandèmia.
Suposo al lector prou espavilat. I si vol blanquejar diners o bé li agradaria anar fent la viu-viu dins de la mediocritat més absoluta -o totes dues opcions-, ja sap el que ha de fer. El problema és conèixer si el país està disposat a resistir-ho. El nostre govern, i l’espanyol, semblen decidits a estimular-ho. A Alemanya el lobby important és el de la indústria. A França el sector agro-industrial i nuclear. Al Regne Unit el financer. A Catalunya ho és el dels bars. Subtil diferència, sí senyor. I jo em pregunto: l’estímul de bars i terrasses formarà part de l’ordre del dia de la non nata Taula de Diàleg?