És curiós que la realització del somni de George Eastman, fundador de Kodak, d’apropar la fotografia a tothom hagi representat la mort de la seva marca. L’any 1900 Kodak llençava al mercat, la Brownie, una càmera portàtil que era una capsa, una lent, un obturador i una promesa: “Vostè pitja el botó i nosaltres fem la resta”. Als anys 1960 llençaria la càmera de fotografia Kodak Instamatic, una càmera compacta que un cop posaves el rodet no podies parar de fer fotos fins a acabar-lo. El regal estrella de les comunions dels 70 i 80.
El que el visionari Eastman mai no es podia imaginar és que les càmeres un dia no tindrien peces mòbils, que no es portarien a revelar (la Brownie s’hi portava sencera), i que acabarien sent una icona en la pantalla d’un mòbil. L’iPhone és en l’actualitat la càmera més utilitzada segons les fotos pujades a Flickr el 2016: el 47% són fetes amb un iPhone, un 24% amb una Canon i un 18% amb una Nikon. I de les aplicacions de fotografia que portem al nostre mòbil, Instagram ocupa un lloc privilegiat a la primera pantalla de més de 800 milions d’usuaris que cada mes pugen les seves fotos a la popular plataforma.
"Instagram és el 'Vostè pitja el botó i nosaltres fem la resta' de Kodak del 1900"
Instagram és el “Vostè pitja el botó i nosaltres fem la resta” de Kodak del 1900 i alhora la Instamatic de la comunió “Massa fàcil per explicar-ho”. Que Instagram i Instamatic comparteixin arrel té la seva gràcia i no és trivial. Instamatic és la contracció d’instant i automàtic. Denota que només t’has de preocupar de prémer el disparador i la resta es fa sol. Instagram surt de la contracció d’instant i ‘telegram’. Denota la voluntat de compartir un instant, la vocació de xarxa social. I aquí és on les similituds acaben.
Instagram, com van fer la Brownie i la Kodak al seu temps, ha posat la fotografia instantània a l’abast d’una nova generació de fotògrafs. De manera inconscient ens ha educat l’ull fotogràfic i ens ha ensenyat a emmarcar, a composar, a balancejar elements, a trobar simetries, patrons de repetició, textures… i tot això sense cap manual d’instruccions, només amb el mètode de l’assaig-error, amb la xarxa de seguretat del control-Z, el mecanisme perfecte d’experimentació sense por a l’error.
Però si ens quedéssim en el vessant fotogràfic d’Instagram —la de l’instant—només hauríem fet la meitat de la feina. Ens falta la de ‘telegram’ i és aquí on plora la criatura. Instagram trenca internet. El fet que no permeti la publicació d’enllaços amb les fotos el converteix en una mena de forat negre, un espai amb una capacitat d’atracció brutal que no deixa sortir res ni ningú. La web es basa en el flux d'informació oberta, descentralitzada i col·laborativa que possibiliten els enllaços. Aquesta era la visió de Tim Berners-Lee o la de Vanevar Bush molt abans que ell. Instagram és la negació del web: una aplicació propietària, amb un contingut tancat, autoreferencial i on la informació només flueix cap dins i mai cap a fora de la xarxa social.
"Instagram és la negació del web, la informació només flueix cap dins i mai cap a fora de la xarxa social"
A tot això encara li hem d’afegir el poderós algorisme que ens coneix millor del que ens coneixem nosaltres, que decideix quin tipus de contingut ens agrada i quina publicitat ens hi insereix. En aquest sentit Instagram és més similar a la televisió que a la web, un canal amb un reality show global 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, 365 dies l’any. Nosaltres pitgem el botó i ells fan la resta. Massa fàcil per explicar-ho.