A Moscou vivia al barri de Khamovniki, prop de Smolenskaya, on està ubicat el ministeri d’Afers Exteriors rus en una de les imponents set torres –“les set germanes”- que va fer edificar Stalin per demostrar que els gratacels no eren, únicament, cosa dels americans. Tampoc estava lluny del cementiri de Novodèvitxi, on està enterrat Khrusxov. Però sobretot, hi tenia a prop l’acollidor mercat d’Usachovskiy a on m’hi atansava els caps de setmana a comprar.
El cas és que en arribar a Moscou em van ensenyar una petita parada de formatges al mercat del que els parlo. Estava gestionat per uns joves que, com gairebé tot el jovent rus, volia seguir les tendències europees -entre elles les que apel·len als productes de proximitat-. Al principi de jo anar-hi a comprar, els formatges no valien gran cosa -l’embargament de productes frescos havia començat feia no gaire-. Al cap de dos anys, els formatges eren excel·lents. I és que els empresaris russos estaven encantats amb l’embargament tou -estúpid al meu entendre- que se’ls havia aplicat per part d’Occident. No tenien competència exterior. Recordo una trobada, retransmesa per televisió, entre Putin i alguns empresaris del país. Alguns d’ells feien broma i, referint-se a l’embargament, li deien al president rus: “I que duri!”.
El primer risc amb les sancions econòmiques és el patiment de la població, i el segon és que, en una situació d’autarquia i de censura informativa, passi a contemplar Occident com l’enemic
De tot allò vaig aprendre una lliçó important: cal anar amb compte amb les sancions econòmiques. Pot ser que se’ns tornin. Per diverses raons. Si els productes embargats no són essencials, la sanció es converteix en una barrera proteccionista que ajuda que la indústria local del país sancionat es desenvolupi i que, per tant, el càstig deixi de tenir efectes sobre la població al cap d’un temps. A més, es crea una situació paradoxal: el mercat que s’intenta sancionar es perd per gairebé sempre més, ja que el país sancionat passa a no necessitar aquells productes que importava perquè ja els produeix ell i quan les sancions s’aixequen els exportadors estrangers ja no hi poden vendre: han perdut el mercat, allí ja no els necessiten. Per contra, si els productes són essencials i castiguen la població aleshores es poden produir dos efectes negatius. El primer és el patiment de la població -m’explica una amiga russa que a Moscou, ara, ja comencen a escassejar productes farmacèutics que provoquen agreujaments i, fins i tot, la mort de malalts-. I el segon és el risc que, en una situació d’autarquia i de censura informativa, la població passi a contemplar Occident com l’enemic que, al principi, va venir a fer-se ric venent els seus productes i, quan els interessa, toquen el dos i els deixa penjats.
Aquest darrer cas és el que denuncien moltes empreses europees amb bases productives a Rússia. Si tanquen -cosa que han de fer, perquè no rebem subministraments- no només perden producció sinó que corren el risc de patir sancions internes per part del govern rus i costos addicionals d’acomiadament de tot el personal que, de pas, i com ja he dit, passa a estar ressentit: uns de Putin, però altres d’Occident. Bé, el cas és que no s’ha detectat que els embargaments i càstigs a Cuba o a Iran hagin ajudat a gairebé res.
Tot això ajuda a explicar el per què del comportament diferenciat entre la Unió Europea (UE) i els Estats units. En un article anterior (Ucraïna, els interessos europeus no són anglosaxons) ja els parlava que un dels grans errors europeus comesos amb Rússia ha consistit en deixar que els nostres interessos fossin gestionats, no pas defensats, pels mateixos que van dur a terme la guerra freda: els anglosaxons. Van ser molt útils en la post-guerra mundial. No ho han estat després, quan han tractat Rússia com si encara for l’URSS, però derrotada, esclar. En què em baso per dir això? No només en la simple observació de la implantació d’empreses europees que qualsevol pot contemplar quan visita Rússia. Mirin, si no, l’exposició, el risc, que tenen els bancs internacionals a Rússia actualment.
Estem parlant de bens adquirits i de préstecs que els bancs, domiciliats a Rússia, han donat a clients. A ciutadans russos també però, principalment, a empreses que s’han volgut instal·lar allí. Entenen per què la UE ha de defensar els seus interessos de forma diferenciada als dels Estats Units?
Entenen l’interès dels president Macron, el canceller Scholz i, encara que no surt tant a les notícies, del primer ministre Draghi? Els nostres interessos, només en el sector financer, són 5,5 vegades els interessos americans. I, esclar, aquests bancs han finançat operacions d’empreses dels seus països d’origen...
Per cert, aprofito l’ocasió per cridar l’atenció d’aquells que van espanyolejant i creuen que Espanya (o Catalunya) s’assembla a Itàlia. Acostumen a ser els mateixos que diuen que els productes italians triomfen al món per pur màrqueting. No senyor. Al darrere dels productes italians hi ha tecnologia, qualitat, saber fer, assumpció de riscos, ambició... i (mirin el gràfic) una banca!