Versicles sotànics

Dilluns va ser el dia. Començava amb la notícia d’un bisbe que posseït pel dimoni penjava els hàbits per culpa d’una dona, una dona divorciada i escriptora de novel·les eròtiques i satàniques. Triple hit combo del maligne. Per si no fos prou desgràcia en un dia, els de la Sotana feien unes birres amb el Gerard Piqué en directe per internet, i en una hora —que desitjàvem que en fossin 50— generaven més titulars que tot el periodisme esportiu en els darrers deu anys. Definitivament algú havia obert les portes de l’infern.

A l’afer del bisbe de Solsona poc puc aportar a tot el que ja s’ha dit, tret potser de que vaig coincidir amb ell al col·legi Sant Josep de Tàrrega i que son pare em va fer dos anys d’història. I que anava al cau amb ma germana. I que som del mateix poble… Bé, ara que hi penso podria aportar més que molta gent, però el tema personal m’interessa de zero a gens. Sense saber-ne massa detalls, em fa l’efecte que l’afer que omple programes, pàgines, línies de temps i tertúlies té poc trellat: una persona que decideix en què perdre o invertir el seu temps. Punt. Que la decisió l’hagi presa en base a una veu d’un home de l’espai o a la lectura d’una novel·la eròtico-satànica és del tot irrellevant sempre que l’hagi presa en llibertat i en plenitud de facultats (això últim els membres de l’església ho posen en dubte.)

Que la decisió l’hagi presa en base a una veu d’un home de l’espai o a la lectura d’una novel·la eròtico-satànica és del tot irrellevant sempre que l’hagi presa en llibertat i en plenitud de facultats

Anem a La Sotana. La Sotana és una tertúlia esportiva, és a dir de futbol, és a dir del Barça, és a dir de Messi —sí ara també— que fan quatre amics; una tertúlia de futbol com els milers que se’n fan cada dilluns a terrasses, sobretaules i màquines de cafè. La diferència és que ells cobren. Clar que se la preparen (molt), l’enregistren en vídeo, compten amb bons tècnics, l’emeten en directe per YouTube, la pugen en àudio a diferents plataformes de podcast i en fan difusió per les xarxes socials. Però això són detalls.

Una combinació de talent, sort i inconsciència —les proporcions fan de mal dir— els ha portat a tenir un èxit sense precedents en la publicació independent en català, tant, que no semblen catalans. Els números de l’èxit són els dels 7 anys des que el 2014 comencessin a penjar en format de podcast les tertúlies que feien per Skype, els de les 228 emissions en diferents plataformes, el de l’expulsió de betevé, el de la demanda judicial que els va interposar Josep M. Bartomeu i el dels 2.961 mecenes que els paguen la festa. Abans de l’episodi de dilluns amb el Piqué n’eren 1.900!

Són influenciadors? Fan periodisme? Entreteniment? Infoteniment? Ni idea. L’únic que sabem és que el programa és “100% lliure de periodistes”, que cada mes guanyen vora 10.500 euros de les aportacions dels seus mecenes —quotes de 3,50, 7 i 17,50— i que quan arribin als 20.000 faran el programa cada dia i deixaran les feines actuals. Ho sabem perquè tot això és públic a la seva pàgina de Patreon, la popular plataforma de micromecenatge. Aquesta manera de fer, a diferència d’influenciadors i mitjans de comunicació tradicionals, els allibera de compromisos amb marques i intermediaris; la falca que diu “La ràdio en directe que t’entra pel recte” en seria el resum.

Per explicar el fenomen podríem recórrer a Marshall McLuhan, Lev Manovich, Carlos Scolari o Manel Ferrando, entrar en el debat de si hi ha un canvi de paradigma™, de l’evolució dels mitjans o de les diferències dels models basats en audiències —fenòmens lineals— i comunitats —fenòmens exponencials. Però fa mandra, no cal.

Això va de persones —oients i mecenes de La Sotana— que decideixen en què perdre o invertir el seu temps i diners

En realitat és tot força més senzill. Això va de persones —oients i mecenes de La Sotana— que decideixen en què perdre o invertir el seu temps i diners. Punt. Que la decisió l’hagin presa en base a una veu en forma d’algorisme de recomanació o a la lectura d’un article que parla del programa és del tot irrellevant mentre la decisió hagi estat presa en llibertat i en plenitud de facultats (això últim els membres de La Sotana ho posen en dubte.)

Qui sembla haver-se inspirat en el model de La Sotana és l’escriptor indi establert a Nova York Salman Rushdie, que va anunciar un contracte per publicar el seu 21è llibre, una novel·la, per lliuraments a Substack, una plataforma de publicació de butlletins de correu que qualsevol pot fer servir i decidir si fer pagar o no pels seus continguts. Salman Rushdie, el dels Versicles Satànics.

L’últim que tanqui la porta, la de l’infern.

Més informació
Kabul 1940
El poder de l’estupidesa, visualitzat
Avui et destaquem
El més llegit