Arriba l’agost i de manera inevitable les llistes de llibres. Entre les bones intencions per l’estiu sempre hi ha les de llegir tot el que no hem llegit la resta de l’any. Us diré un truc si voleu complir el somni universal de llegir més: no llegiu diaris, no escolteu tertúlies de ràdio i no passeu 3 o 4 hores davant la tele.
El truc no és meu, l’explica el Nassim Taleb al seu llibre The black swan: the impact of the highly improbable (2008). En paraules seves: “Llavors vaig deixar completament de llegir diaris i de veure la televisió, cosa que va alliberar una quantitat considerable de temps (per exemple, una hora o més al dia, temps suficient per a llegir més d'un centenar de llibres addicionals a l'any, cosa que, després d'un parell de dècades, comença a ser bastant).” Jo li vaig fer cas i amb el temps m’ha permès arribar a una vella fita: llegir un llibre a la setmana. La sorpresa no és que sigui factible i que jo ho pugui fer; la sorpresa és que no cal ser Stephen King per fer-ho. Stephen King llegeix vora 80 llibres l’any i seva és la frase de “si no tens temps per llegir tampoc no tens temps (ni eines) per escriure. Tan fàcil com això”.
Fet el preàmbul i com que venen quatre setmanes que espero que siguin de vacances, çò és, sense diaris ni tertúlies ni tele, us deixo cinc llibres de la meva pila actual. Són tots bastant recents (casualitat) i algun ja us l’havia comentat per aquí.
How the world really works. Vaclav Smil. Penguin Viking 2022
Un llibre que no enganya i respon a la pregunta que el títol planteja. Escrit per Vaclav Smil, professor emèrit de medi ambient a la Universitat de Manitoba, científic i autor de nombrosos llibres especialitzats en energia, producció alimentària, materials, globalització i medi ambient entre d’altres. A How the world really works dedica un capítol a cadascun dels seus temes d’especialitat, amb la tònica habitual de xifres, tendències, estadístiques i tot tipus de dades profusament documentades.
“Si no tens temps per llegir tampoc no tens temps (ni eines) per escriure. Tan fàcil com això”
El llibre és l’antídot necessari per lluitar contra els prejudicis i la desinformació imperant; demostra amb dades com la major part de decisions que prenem a nivell individual o a nivell col·lectiu estan basades en prejudicis fruit del desconeixement de com funciona el món.
La humanitat. Rutger Bregman. Empúries, 2021
Rutger Bregman és jove, pensa i escriu molt bé. Historiador de formació escriu sobre història, filosofia i economia. El seu anterior llibre Utopia per a realistes (obligatori, també) el va catapultar cap a la fama mundial. Bregman ha estat nominat dues vegades al premi European Press Prize per la seva feina al diari independent De Correspondent però és més conegut per la vegada que va cantar la canya a un grup de milionaris a Davos dient-los que prou filantropia, prou donacions i prou portar Bono i més pagar els impostos que a tots ens toquen.
A La humanitat Bregman es planteja qui tenia raó, si Hobbes —les persones som dolentes per naturalesa i necessitem l’estat que posi ordre— o Rouseeau —naixem bons i és la societat qui ens corromp. La idea revolucionària del llibre és que la gent és bona, que l’instint de cooperar per sobre el de competir i la confiança per sobre del recel tenen una base evolutiva que arriba als inicis de l’Homo sapiens. Molt interessant quan desmunta alguns estudis basats ens experiments psicològics sobre els quals es basen teories econòmiques i articles de codis penals (especialment escruixidora és la veritat sobre l’experiment de la presó a la universitat d’Stanford als anys 1970).
Un altre llibre per entendre com funciona el món a partir de com funcionem nosaltres. I sí, hi ha esperança.
Què ens fa humans? Salvador Macip. Arcàdia, 2022
I de la humanitat als humans, a què tenim que fa que siguem capaços de qüestionar-nos sobre la nostra existència i escriure llibres com el de Macip. Un assaig, un article llarg si voleu, on l’autor analitza la condició humana a través del que anomena “biohumanisme racionalista”. Utilitzant sempre el mètode científic ens porta a través de la història i ens ajuda a entendre els mecanismes de l’evolució. Macip respon així de manera racional a algunes de les preguntes fonamentals de la filosofia. I ho fa de manera clara, entenedora i accessible.
Macip es troba en una posició immillorable a l’hora de fer-nos entendre que és el què ens fa humans. Spoiler: se’n surt
Salvador Macip és metge, investigador i escriptor. És doctor en Genètica Molecular i Fisiologia Humana, va ser nou anys investigador en oncologia al Mount Sinai de Nova York i actualment dirigeix un grup de recerca sobre el càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester on és catedràtic del Departament de Biologia Mol·lecular i Cel·lular.
Em sembla que algú amb aquests coneixements es troba en una posició immillorable a l’hora de fer-nos entendre que és el què ens fa humans. Spoiler: se’n surt.
Infocràcia. Byung-Chul Han. La Magrana 2022
La tesi d’Infocràcia és que la informació és una nova forma de govern. Les campanyes electorals no es preocupen d’informar sinó de crear estats d’opinió favorables encara que no estiguin basats en fets comprovables. Bots, campanyes de desinformació i algorismes de xarxes socials, cercadors i mitjans difonen discursos d’odi que influeixen en l’opinió pública. Les teories de la conspiració i la propaganda dominen el debat polític.
La crisi de les democràcies està lligada al canvi estructural de l’esfera pública al món digital: Byung-Chul Han n’anomena “infocràcia”
De la demografia hem passat a la psicometria. Per mitjà de la psicopolítica digital s’intenta influir en el comportament electoral i evitar les decisions conscients de la població. La crisi de les democràcies està lligada al canvi estructural de l’esfera pública al món digital: n’anomena “infocràcia”.
Byung-Chul Han és el filòsof de moda i la toca molt bé en l’àmbit de la filosofia de la computació i de la intel·ligència artificial. D’origen coreà va ser Professor de Filosofia i Estudis culturals a la Universitat de les Arts de Berlin on ocasionalment hi fa classes. Va estudiar metal·lúrgia a Corea abans de traslladar-se a Berlin a estudiar filosofia i literatura alemanya.
Persèpolis. Marjane Satrapi. Norma Editorial, 2017
Edició en català de Norma Editorial de la multi-premiada novel·la gràfica Persèpolis, un llibre amb els 4 volums que en formen la col·lecció. Editat per primer cop el 2000 a França, Persèpolis ha esdevingut un clàssic del còmic. És el relat autobiogràfic de Marjan Satrapi que comença amb la Revolució Islàmica a l’Iran el 1979, segueix amb les guerres contra Irak i acaba amb la diàspora iraniana de les dècades de 1980 i 1990. Persèpolis va ser adaptada al cinema el 2007 com a pel·lícula d’animació.
Marjane Satrapi va néixer el 1960 a Rasht (Iran) al si d’una família benestant i progressista. La situació política al seu país va fer que anés a cursar el batxillerat a Viena. En tornar a Teheran obté un màster en Comunicació Visual. El 1994 es trasllada a França on estudia Arts Decoratives i on encara resideix. A partir de 1997 es dedica a il·lustrar contes per als menuts. Els volums 1er i 2on reben premis al Saló d’Angulema, però són el 3er i 4rt volums que assoleixen una aclamació internacional. Com a dada dir que el 2008 Persèpolis és guardonada amb el 13è premi internacional Gat Perich.
Heu de llegir Persépolis per moltes raons. Per la seva qualitat visual i narrativa, perquè no sabeu res d’Iran ni de la seva història i sobretot perquè segur que no heu llegit mai un còmic escrit, dibuixat i protagonitzat per una dona.
Bon estiu.