Insisteixo un cop més en un tema que he tractat en els meus darrers articles. Ho faig perquè fa setmanes que veig créixer al voltant meu una forta preocupació en moltes persones per les dificultats de l'actual situació sanitària i socioeconòmica, amb un clar pessimisme sobre el pròxim futur. Una de les conseqüències d'aquest estat d'ànim és la desil·lusió davant de les actuacions de molts dels nostres governs i la pèrdua de confiança en les seves polítiques. He escoltat massa sovint amb preocupació allò de "no entenc res del que fan ni del que ens diuen que hem de fer" o, encara pitjor, "són una colla d'incompetents". No cal que insisteixi en el gran perill que suposa el recent creixement d'aquestes actituds. M'agradaria reflexionar una mica sobre la situació i suggerir alguns dels orígens de la sensació d'incompetència.
1. Actuació política. Sempre m'ha agradat explicar que per a mi la política té una dimensió de debat intel·lectual i una altra d'actuació executiva, però que la primera no tindria cap raó de ser si no té com a finalitat la segona; és a dir, trobar les millors vies per resoldre els problemes reals de tipus personal o col·lectiu. Com que en una societat hi ha diversos grups amb interessos divergents, acostumen a haver-hi diverses opinions sobre quins són els principals problemes que cal solucionar i sobre quines són les millors maneres de fer-ho. En això consisteix el debat polític, i cal que hi sigui.
Però, en una democràcia, una vegada els ciutadans han escollit a qui encomanen fer-ho, la política ha de ser sobretot promoure i portar a terme accions concretes que solucionin problemes. És per això que la bona feina no només necessita bones idees sinó, tant o més, tenir capacitat de portar-les a la pràctica i convertir-les en realitats. Sovint això és el més difícil i demana unes capacitats i uns aprenentatges diferents. Dels molts aspectes que això té en vull comentar dos que sempre m'han preocupat. Ho faré utilitzant exemples de la nostra vida normal, ja que tots tenim experiències de coses que ens passen, i que són les mateixes que podem veure en l'acció política.
"La política ha de ser sobretot promoure i portar a terme accions concretes que solucionin problemes"
2. Saber el què, però també el perquè. Quan tenim un problema en el nostre habitatge, el nostre cotxe, o la nostra salut, i no sabem què fer, busquem un especialista que ens el resolgui. Quan ho ha fet, jo no em conformo mai amb què m'ho deixi arreglat, sinó que vull saber què ha passat però, sobretot, perquè ha passat. Conèixer-ho m'ha de permetre ser prudent i evitar accions posteriors que puguin tornar a provocar el problema, i en alguns casos si es repeteix, també em permet que els pugui solucionar jo mateix. Aquest és un tipus d'aprenentatge que de veritat sí que enriqueix les meves capacitats. Si l'especialista no em sap explicar l'origen del problema, penso que només m'ha fet una part del servei que jo esperava, i no em quedo satisfet. Si honradament em diu que no ho sap del tot, ho agrairé de veritat encara que no em quedi tranquil. Crec que podríem ara anar trobant moltes situacions similars en les actuacions polítiques dels darrers temps, unes molt cridaneres, però altres més dissimulades...
3. Coincidència i Causalitat. Un dels elements que incrementa la dificultat de gestionar una situació és que, per desconeixent de la causa real que ha creat un problema, s'interpreti equivocadament com a relació de causalitat el que és solament una situació de simultaneïtat. Dos fenòmens que apareixen simultàniament o de forma successiva, no tenen per què ser un causa de l'altra; pot ser que tinguin tots dos una causa comuna... En el món de la medecina, pot passar que dos símptomes d'una mateixa malaltia, no coneguda, facin pensar que un d'ells sigui la causa de l'altre i per tant només s'ataqui un o l'altre símptoma i es deixi de buscar la malaltia real. Passant a un altre nivell més general, em pregunto si podria ser que uns quants dels nostres problemes actuals no tinguessin origen en altres actuacions que també veiem, sinó que hi hagués una raó de fons, que fos que el planeta terra no sigui capaç de suportar la coexistència de 8.000 o 10.000 milions d'exemplars de l'espècie homo amb l'actual model econòmic i de consum, i amb l'actual sistema d'explotació de recursos i d'altres especies vives. Això obligaria a actuacions molt profundes.
4. El tipus d'aprenentatge. Ja veieu que he passat de temes molt quotidians a d'altres de caràcter molt global. El missatge que m'agradaria deixar és que, en fer política, no es pot centrar el treball a debatre idees intentant desacreditar les dels altres, sinó que la clau hauria de ser saber detectar els problemes reals i aplicar solucions que semblin raonables, admetent que ningú posseeix la veritat, i acceptant que la manca de seguretat provoca moltes vegades la comissió d'errors.
L'aparent incompetència és moltes vegades inevitable, però hem de criticar sobretot a aquells que cometen errors després d'haver donat la sensació de tenir les solucions a la mà. Aquest aprenentatge que val per a qualsevol mena de problemes és el que manca, i no s'adquireix a l'escola o la universitat, sinó a la vida real. I és per això que hauríem d'analitzar les característiques personals i les experiències prèvies de les persones que escollim. Hem de triar persones amb habilitats, experiències i competències provades, molt més que no pas pels estudis acadèmics, que són importants però només.