Opinió

El salari de Messi per arribar a final de mes

Per atzars de la vida vaig assistir a una de les semifinals que han tingut lloc a Qatar, concretament la d'Argentina-Croàcia. Vaig estar en una de les suites que milers de clients de tot el món compren per assistir a aquest tipus d’esdeveniments. Jo hi anava convidat amb més gent. A mi, el futbol és un esport que m’agafa de resquitllada. Quan era petit havia jugat a la pilota, però d’aquí no vaig passar mai.

No li trobava la gràcia. I menys encara veure com ho fan els altres. La suite on vaig romandre abans, durant el descans i després del partit tenia un preu caríssim -vaig assabentar-me que estava per sobre dels 8.000 dòlars per persona-. Quina barbaritat vaig pensar. Més encara per algú a qui, a sobre, no li interessa el futbol.

A mi, el futbol és un esport que m’agafa de resquitllada

El cas és que vaig estar assegut en un lloc de privilegi que em va permetre observar com es comportava el senyor Messi. Com ja els hi he dit, no paro atenció al futbol i vaig quedar sorprès en comprovar que aquest jugador és camacurt. Vull dir que porta pantalons curts i sembla que siguin llargs. Està durant, pràcticament, tot el partit caminant mirant aquí i allà, a terra també. Distret, com si aquella guerra no anés amb ell. Ara bé, quan la pilota arriba pels seus rodals es posa a córrer com si se l’emportés el dimoni. Pels resultats obtinguts sembla que és un element remarcable. Llàstima que no parli català.

El cas és que, no interessant-me el futbol, vaig tenir temps per anar rumiant. La sala VIP on jo estava, els preus que s’hi paguen, els jugadors o el que cobren. M’expliquen que l’altra gent que ha pagat per aquella sala -a l’estadi n’hi ha múltiples- no són gent necessàriament rica. Imaginin la barbaritat: paguen per un viatge llarguíssim -Doha estava ocupat per argentins- i s’allotgen a hotels que han practicat una inflació estacional del 300%.

Paguen enormitats per les entrades i, molts cops, encara molt més per ser hostes d’aquelles suites com a la que jo hi era abillat de fanàtic apòcrif. Un dineral. Milers d’euros. També m'expliquen històries de fanàtics que estan quatre anys fent passar privacions a la família per poder assistir a la festassa futbolera.

Imatge dels aficionats d'Argentina a Qatar | FIFA

Sempre m’ha sorprès que l’opinió pública no s’escandalitzi del que cobren aquests jugadors, que aquest fet no sigui motiu d’indignació. No només això, sinó que s’hi contribueixi activament sent-ne clients setmanals, sigui mitjançant la quota de soci o bé amb la quota televisiva de subscripció a un dels canals que ofereixen aquests espectacles.

La premsa tampoc sembla piular al respecte. No m’estranya. Un dia vaig conèixer un noi que anava a esmorzar sempre a un bar determinat perquè allí estaven subscrits al diari esportiu que a ell li agradava. I què me’n diuen de les pàgines reservades per xerrar d’esports als diaris generalistes? Comparin amb els que es publiquen a l’estranger.

La sorpresa va en augment sempre que la tècnica dels nostres polítics per captar vots populars ha consistit a anar-se abaixant el salari fins a límits d’incompetència. Saben que els presidents de la Generalitat tenen un salari d’uns 130.000 euros. Ja sé que ara saltarà algú dient: “Quina barra!”. Un diputat en guanya uns 43.000. “Per la feina que fan!” dirà un altre. Però, és clar, jo no sé si és abans l’ou o la gallina.

Saben que els presidents de la Generalitat tenen un salari d’uns 130.000 euros

Un salari de 43.000 euros per fer bona feina legislant no és massa. Són els diputats dolents per culpa del salari baix o són els salaris dolents per culpa de diputats de baix nivell? I d’aquí derivo al nivell de mercat. A cop de salaris baixos, a tot el país, estem entrant en l’efecte Fidel Castro? “Fidel hace ver que nos paga y nosotros hacemos ver que trabajamos”.

I amb això torno al principi. Com pot ser que ens emprenyem pel salari de gent que guanya allò que, més o menys, li toca i ens caigui la bava per un marcador de gols al que li pago de la meva butxaca uns 40 milions l’any? Poden comprovar que un partit de futbol dona per pensar sobre polítiques retributives.

Més info: Una Copa del Món per col·locar el fill

I és que aquesta és una de les grans assignatures pendents de la nostra economia, la catalana. Estem condemnats a ser uns permanents “pobrets però alegrets!” mentre ens embadalim amb el Messi? Que ho facin els argentins ho trobo normal. Almenys a ells, el Messi els parla en argentí.