Fa set anys del naixement de VIA Empresa, un diari digital que ha donat veu a temes econòmics i empresarials amb un enfocament de proximitat, rigor i consciència social. Fa també set anys començàvem a veure el final del túnel de la recessió econòmica més llarga en la història recent del nostre país. Les primeres dades positives del PIB van arribar en el segon semestre de 2013. Des de llavors i fins que ha arribat la maleïda crisi del coronovarius, el PIB català ha crescut un 24% en termes nominals (18% descomptant l’efecte preus) i el PIB per càpita similar. Vol dir això que guanyem un 24% més? Que som un 24% més feliços? Que tenim un 24% més de serveis públics? Res de tot això.
"El PIB català ha crescut un 24% en termes nominals (18% descomptant l’efecte preus) i el PIB per càpita similar. Vol dir això que guanyem un 24% més? Que som un 24% més feliços?"
L’indicador del PIB és cada vegada més qüestionat per les seves limitacions. Un exemple. Existeix una obsessió per fer rànquings de països o regions segons la seva taxa de creixement del PIB. Sense anar més lluny, la competició entre Catalunya i Madrid per veure quina economia és més dinàmica. Però aquest creixement del PIB es pot haver concentrat en poques mans (grans empreses o grans patrimonis) i, per tant, sense una distribució entre la població té escasses possibilitats de repercutir en el benestar de la majoria gent. És evident que això és el que ha passat en els darrers set anys de recuperació econòmica perquè el 21% de la població a Catalunya està en risc de pobresa i un altre 35% té la precarietat com a forma de vida (no es pot comprar un habitatge, per exemple).
La conclusió és que tenir una taxa de creixement del PIB més alt no és suficient per enaltir aquesta economia per sobre d’altres. Hauríem de comparar quina és la qualitat de vida dels seus ciutadans, la qualitat de l’aire, la salut de les persones, l’esperança de vida, la cobertura dels serveis públics (salut i educació), els temps per arribar a la feina, la taxa pobresa, el preu de l’habitatge, etc. Sense tenir en compte aquests altres paràmetres, podem parlar de taxes de creixement del PIB però no podem parlar de benestar.
Potser ens hauríem de posar com a objectiu, no maximitzar la taxa de creixement del PIB, sinó que aquest creixement compleixi tres requisits: que sigui sostingut (en el temps, el que vol dir sense acumulació de desequilibris com per exemple deute), sostenible (tenir cura del planeta en el que vivim) i equilibrat (amb més distribució de la renda). L’Agenda 2030 de les Nacions Unides va en aquesta direcció. Però, de moment, no tenim encara un indicador únic i consensuat entre els economistes que reculli totes aquestes dimensions del creixement, malgrat que hi ha un corrent de l’economia que ja fa temps que hi treballa. Probablement haurà de ser un indicador compost que agregi molts indicadors parcials. El problema és que aquests indicadors parcials anomenats estructurals no tenen una actualització ni tan periòdica ni tan comparable entre territoris com el PIB. Però això es pot canviar, simplement cal lideratge polític per superar els convencionalismes i dotar de recursos als instituts d’estadística oficials per construir amb solvència i eficàcia aquests nous indicadors econòmics.
"Per què el coronavirus no pot canviar també la forma en què mesurem el creixement econòmic i el benestar dels territoris?"
Aquesta crisi del coronavirus canviarà moltes coses. Per què no pot canviar també la forma en què mesurem el creixement econòmic i el benestar dels territoris ara que ja sabem diferenciar entre el que és urgent i el que és important? A la sessió Activem una nova economia de la Llotja Virtual organitzada per la Cambra de Comerç de Barcelona el passat dia 6 vam debatre sobre aquestes qüestions amb un panell d’experts de primer nivell, l’Àngel Castiñeira, el Jordi Sunyer, el David Fernàndez i la vicepresidenta de la Cambra de Comerç, Mònica Roca. Potser ja és el moment de passar a l’acció!