Tinc 54 anys i sóc fill d’una època on les persones construíem la nostra identitat a partir de la feina. Estudiàvem per tenir millors oportunitats professionals, i la feina era el mètode per realitzar-nos. La categoria laboral era sinònim de la nostre posició social i el sou era la manera d’accedir als nostres somnis perquè tot el que volíem costava diners: viatjar, comprar una casa, renovar els electrodomèstics... fins i tot tenir fills. Perdre la feina era fracassar, quedar a l’atur era quedar perdut, no ascendir a la feina era estancar-se a la vida. Ser un bon treballador era ser bona persona, i tenir èxit a la feina era tenir èxit a la vida. El contracte de treball era el passaport social i l’havies d’ensenyar per poder comprar un cotxe, demanar un crèdit o llogar un pis. Les trobades amb el meu pare sempre començaven dient “Com va la feina?”, i alguns veïns tenien de cognom el nom de la seva empresa: en Lluís de La Caixa i la Maria de l’Ajuntament. El teu lloc de treball et definia, i era el centre de la teva vida.
Ser un bon treballador era ser bona persona, i tenir èxit a la feina era tenir èxit a la vida
La cosa ha canviat. Els joves ja no es poden explicar per la feina. Senzillament no en tenen. A Catalunya un 38% del jovent entre 16 i 24 anys estan a l’atur, un 40% a Espanya. És l’índex més descarat de tota Europa: 6% a Alemanya, 14% al Regne Unit, 24% a Portugal i a prop només tenim Grècia amb un 33%. I els joves que no estan a l’atur, el més probable és que estiguin amb un contracte temporal: el 85% dels contractes laborals signats a Catalunya aquest mes de gener han estat contractes temporals (9 de cada 10 a Espanya), i el 40% són contractes de menys d’un mes de durada. Si ets jove el més probable és que estiguis buscant feina, sabent que serà temporal i curta. El contracte indefinit és un mite com els Reis de l’Orient o els unicorns: la gent en parla amb il·lusió però sap que no existeixen.
Allò que explica als nostres fills ja no és la feina. Encara que en tinguin. Massa volàtil com per convertir-ho en un tret essencial de la nostra vida. Millor posar-ho al costat que no pas al centre. Allò que ordena, que dóna els perquès de tot plegat ja no és la feina. Abans que la feina pots trobar-hi l’amistat, la lluita de gènere, el canvi climàtic, la indignació per la injustícia, la passió per la música o la desconfiança en la política. No està mal. La majoria d’aquestes causes són causes compartides, mentre que allò de la feina sovint era insuportablement individualista.
Si allò que t’explica i et fa ja no és la feina... què et mou?. Trobeu-ho, i sabreu què mou el món
No són ni millors ni pitjors que nosaltres. Senzillament són d’avui, i no pas d’ahir. I avui els temps són més inestables i volàtils. A la meva època una feina era per tota la vida i ara ja cap feina ho és. A la meva època amb diners podies fer de tot, i ara fan de tot sense diners. És un moment desconcertant i n’hi ha que ho porten malament, potser amb raó, perquè el model de vida que hem proposat per tothom ja no existeix per molts.
Si allò que t’explica i et fa ja no és la feina... què et mou?. Trobeu-ho, i sabreu què mou el món. Segons què penseu al respecte, sereu més optimistes que mai.