Perdonar en lloc de demanar perdó

No recordo exactament l’any, però devia ser el 1990 i aleshores jo treballava al Centre de Càlcul de la Universitat Autònoma de Barcelona, i això demana context: la informàtica universitària estava dominada pels grans ordinadors centrals, i la microinformàtica encara no havia esclatat. Encara faltaven uns anys perquè la ciutadania tingués accés a internet i només uns pocs estudiants i investigadors ens demanaven un compte d’usuari del totpoderós ordinador central VAX/VMS, que normalment volien per accedir a la capacitat de fer càlculs matemàtics o bé per accedir a un compte de correu electrònic, quelcom escàs aleshores.

Eren temps màgics on descobries meravellat que podies escriure un missatge i el podies enviar literalment a qualsevol lloc del món. I això en mans d’alegres estudiants no deixava de provocar situacions a vegades divertides, a vegades interessants, i a vegades problemàtiques. Uns es dedicaven a escriure a governs i ambaixades de països que els queien malament o fatal, i d’altres es dedicaven a festejar i fer broma. Hi havia qui lluitava i qui jugava, però en tots dos casos feia falta intervenir tant si la queixa venia d’una institució com si venia d’un altre estudiant.

 I així seguim, simulant que som magnànims per perdonar gent que fa coses que potser no agraden, però que les normes en realitat no impedeixen

Molt sovint havíem de resoldre el cas d’un estudiant concret que havia estat identificat fent un mal us d’aquests recursos. Impossible posar-li una sanció perquè tot era encara molt nou i no hi havia normativa per aquests casos, així que el convocàvem i l’amenaçàvem: “Si et tornem a enganxar, t’obrirem un expedient acadèmic!”, dit així, amb veu severa, transcendent i apocalíptica. Una hecatombe. Sempre funcionava, i la persona sucumbia i pregava que no, que siusplau no ho féssim, que no li obríssim un expedient acadèmic. Siusplau. Això no. I com a les pitjors pel·lícules de poli bo i poli dolent, ens miràvem i, condescendents, dèiem: “Vale, però que no et tornem a enganxar”.

Tots els estudiants de la universitat tenen un expedient acadèmic. Només faltaria. L’expedient acadèmic li varen obrir el dia que es va matricular i és on es van apuntant les assignatures que fa i les notes que treu. No hi havia cap amenaça, només l’absurd recurs d’uns informàtics gestionant problemes pels quals no hi havia regles de joc. I així seguim, simulant que som magnànims per perdonar gent que fa coses que potser no agraden, però que les normes en realitat no impedeixen. Fas veure que perdones, en lloc de demanar perdó.

Més informació
Reset
No podem anar sense xarxa
Avui et destaquem
El més llegit