Quan era més jove, els meus pares em regalaven, cada any, l’anuari L’Estat del Món, un regal esperat que presentava, en 600 denses pàgines, quin era l’estat de l’economia mundial a través de fitxes i balanços dels “estats sobirans i territoris sota tutela del planeta”.
La guia estava farcida d'indicadors, mapes, i llargues comparatives. El principal indicador de referència era l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH), ja que, segons deia, el Producte Interior Brut (PIB) per càpita, l'indicador de desenvolupament més utilitzat entre la majoria de països i organismes del món, resultava una mesura deficient del grau de benestar d’un territori.
L’IDH és una estadística atribuïda a la “qualitat de vida”. Una iniciativa de l’economista pakistanès Mahbub ul Haq que es va popularitzar als anys noranta quan va començar a ser l’indicador de referència del PNUD, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament. Té en compte aspectes com l’esperança de vida, l’alfabetització, l’educació i el nivell de vida d’un territori, i es presenta amb una puntuació d’entre 0 i 1, sent 1 la més alta. Com podeu imaginar, durant anys, les primeres posicions mundials han estat ocupades pels països nòrdics.
El PIB s’allunya de la realitat
El PIB d’un país mesura la grandària de la seva economia, és a dir, quant produeix. Va passar a ser l’indicador de referència a partir dels anys cinquanta quan, després de la Segona Guerra Mundial, els països operaven sota una lògica de saber quan grans eren les seves economies i quant podien gastar en l’art de la guerra.
El PIB és, encara avui dia, l'indicador predominant a l’hora d’analitzar la prosperitat d’una societat. Tot i això, hi ha nombrosos aspectes de la nostra vida que s’escapen d’aquest càlcul convencional i que no permeten conèixer la qualitat de vida que genera aquesta economia. Com va dir Robert Kennedy en el seu famós discurs sobre aquest tema, a la Universitat de Kansas, l’any 1968: “El PIB ho mesura tot en resum, excepte allò que fa que la vida valgui la pena.”
El PIB d’un país mesura la grandària de la seva economia
Tradicionalment, s’ha considerat que un augment del PIB per càpita està relacionat amb la millora del benestar social d’un país, però existeixen múltiples factors relacionats amb el seu benestar, i per això és possible trobar països amb un PIB similar, però amb un IDH diferent, o amb creixements anuals del PIB i un IDH estancat o empitjorat.
Definir polítiques econòmiques que persegueixin únicament el creixement del nostre PIB ja és obsolet ara com ara. El sentiment que aquest indicador està allunyat de la realitat i que no contempla l’impacte social, mediambiental i humanitari genera un momentum únic per fer una actualització dels nostres KPI, és a dir, dels nostres indicadors de referència.
A més, sembla haver-hi consens que és necessari acotar el creixement de la nostra economia a nivells que siguin compatibles amb els processos biològics del planeta i, a partir d’aquí, organitzar un consum sostenible que doni cobertura a les necessitats de les persones. Basar-nos únicament en el creixement del PIB no ens ajudarà a saber si avancem cap a aquest nou horitzó. De la mateixa manera que les empreses ja no poden analitzar-se des d’una lògica de facturació i rendibilitat, sinó que han d’incorporar altra informació, financera i no financera, com els indicadors de tipus ambiental, social i de governança (ESG en anglès).
Necessitem nous KPI
En els últims anys s'han dut a terme diverses iniciatives arreu del món que han proposat nous elements de mesura; alguns d’ells, fins i tot, amb l’aspiració de mesurar aspectes com el grau de felicitat d’una societat.
Segons sembla, la versió antiga de l’Índex de Desenvolupament Humà tampoc serviria, perquè com ja va concloure l’ONU el 2020: cap país del món ha aconseguit un nivell alt d’IDH sense posar una pressió mediambiental immensa en el planeta. Per aquest motiu, van actualitzar el model de càlcul afegint nous criteris que tenen en compte la petjada de carboni i les emissions de CO2, alterant per complet el rànquing. Això va provocar que Noruega passés de la posició 1 a la 15, o que Islàndia i Austràlia perdessin 26 i 72 posicions, respectivament.
Una de les iniciatives més destacades són els ja famosos Objectius de Desenvolupament Social de les Nacions Unides, que han de servir de guia per analitzar la nostra performance com a societat. El 2021, el secretari general de l’ONU, el senyor António Guterres, va fer una crida a l’acció recordant: “Hem de trobar urgentment mesures que complementin el PIB, tal com els ODS ens demanen fer abans del 2030".
Actualment, no hi ha consens internacional sobre quins han de ser aquests indicadors i és la nostra responsabilitat continuar treballant i reclamant als organismes internacionals que ens dotin, com més aviat millor, de nous indicadors multidimensionals i acceptats per tots. Indicadors que ens permetin mesurar l’evolució de l’economia, però també el progrés sostenible i la nostra qualitat de vida.