Cada dia parlo amb un munt de gent, en la majoria dels casos molt interessant. Sóc molt afortunat. Converses, propostes, idees, debats, preguntes, suggeriments, reptes, encàrrecs, intuïcions, detalls, primeres aproximacions, vaguetats... molt i de tot, cada dia. Una dosi constant i diària d’estímuls i d’energia, de vegades més serena o més histèrica, de vegades més previsible o més sorprenent, però sempre una sort. Un bé valuós. Aprenc amb aquestes converses, navego i creixo dins aquest flux, i exploro connexions i racons que mai hagués sospitat. Em manté viu i atent. I espero que útil.
El volum de converses és alt i és proporcional als canals de comunicació que tenim avui dia. Hi ha reunions formals com també hi ha cafès, dinars i sobretaules. També tinc dos o tres adreces de correu electrònic on cada dia hi arriben coses. Hi ha qui m’escriu sempre a una d’elles, però també hi ha qui es vol assegurar i m’envia el mateix missatge a les tres adreces, i per tant el rebo tres cops. Després hi ha la missatgeria instantània. Hi ha qui em diu coses per Whatsapp, i d’altres que només fan servir Telegram. O Signal. Fins i tot n’hi havia un que només volia fer servir Wickr. També hi ha aquells que mai sé per on vindran. A vegades fan servir Whatsapp, d’altres vegades Signal, i fa de mal dir per on apareixeran. I també passa que a vegades al bell mig d’una conversa a Whatsapp em diuen “anem al Signal i seguim allà”. Després hi ha els que per dir-te alguna cosa, “coneixes aquest llibre?”, “sabies que demà hi haurà un eclipsi?” ho diuen a Twitter i et mencionen, esperant que així ja ho veuràs i hi diràs la teva. “No m’ha agradat gens el teu darrer article, @genisroca”. També t’ho poden dir amb un missatge directe a Twitter. Més discret. O amb un missatge directe a Instagram. O amb un missatge directe a Linkedin. O deixar-te un missatge a la bústia de veu del telèfon. O un àudio al Whatsapp. Tot barrejat. Des d’una declaració d’amor fins un encàrrec de feina o un tema de família.
Estimo i aprecio gairebé totes i cadascuna d’aquestes converses perquè gairebé totes són de bona gent amb bones intencions, ja he dit que sóc un afortunat. Però massa sovint no dono l’abast. Tot seria més fàcil si tots plegats fóssim menys exigents amb els temps de resposta, però no és així
Estimo i aprecio gairebé totes i cadascuna d’aquestes converses perquè gairebé totes són de bona gent amb bones intencions, ja he dit que sóc un afortunat. Però massa sovint no dono l’abast. Tot seria més fàcil si tots plegats fóssim menys exigents amb els temps de resposta, però no és així. La gent espera que un Whatsapp es respongui dins el mateix dia, i un correu en les següents vint-i-quatre hores. Quaranta-vuit com a molt. Superar aquests límits et fa sospitós. Tinc uns vuitanta correus electrònics que ja he llegit i vull respondre però encara no ho he fet, perquè demanen i mereixen una resposta que va més enllà d’un sí o un no. El mateix amb una trentena de whatsapps. El mateix amb tres o quatre trucades perdudes que han deixat missatge a la bústia de veu. El mateix amb un parell de missatges a Linkedin, un altre parell a Instagram... no arribo.
Ara mateix tinc un centenar de converses pendents. Sóc el mal educat que no contesta. El groller que no diu res malgrat l’amable oferiment. L’arrogant que no ha respost tot i que les altres quatre persones del fil ja han dit la seva i ara estan tots pendents. L’impresentable que tres dies després no ha estat capaç ni tant sols de confirmar que ho ha rebut i que ja dirà quelcom quan pugui. L’inútil que no sap organitzar-se. El que ja s’ho creu massa i es pensa que pot menystenir a la resta. El que semblava amable però resulta que no és capaç de cuidar els detalls. El que no ha entès que les formes són importants.
Em diuen que això ja li passa a molta gent però no ho faré servir com eximent. Us prego disculpes.