L’origen etimològic ha donat molt de joc per als optimistes. Crisi deriva del verb grec krino, una paraula amb origen al treball del camp, vinculada a la recollida del blat. Per a un grec antic, la crisi era el procés de separar el gra de la palla, un separar analític que permet quedar-se només amb la part bona o aprofitable de la collita. Per tant, un procés que implica una capacitat de judici. Crisi també era una paraula usada en medicina per referir-se a un canvi brusc o profund que pot separar la vida i la mort. La pandèmia de la covid-19 recull en bona part totes les accepcions del mot. Fins i tot les ha superades amb escreix. I en comparteix el tractament: separar per analitzar.
En l’àmbit laboral, quan l’aigua del tsunami s’enretiri serem capaces de veure amb exactitud quina és la realitat en què haurem de treballar. Separarem el gra de la palla i haurem d’enfrontar-nos al mirall. Potser no trobarem un moment més oportú per canviar allò que no ens agrada. Els estats que millor han suportat aquest tsunami són els que més havien invertit en estat i en indústria. Calen mesures i urgents immediates per pal·liar els estralls que aquesta crisi ha provocat en molts sectors del mercat laboral, però també és hora de preguntar-nos si no faríem bé de redreçar el nostre model productiu cap a aquells sectors que puguin generar més llocs de treball i amb més permeabilitat pel que fa a la innovació. Si volem ser, hem de ser.
"La classe treballadora no som responsables d’aquesta crisi. No permetem que ningú se n’aprofiti i ens faci pagar els plats trencats, tal com van fer amb la del 2007"
I també caldrà valentia per reclamar una fiscalitat verda, justa i progressiva que possibiliti més ingressos a les arques públiques. Més llocs de feina són més empreses; més empreses són més impostos; i més impostos és més estat. Recaptar més impostos i invertir-los de la manera més eficient ha de ser una prioritat. En aquest sentit, necessitem un govern fort, lliure de demagògies i feixismes, que retorni tot el que s’ha retallat en la darrera dècada. No ens enganyem: el nostre sistema públic —centres sanitaris, residències per a gent gran, sistemes públics— ha hagut d’enfrontar aquest marasme amb els recursos de fa 10 anys. Un esforç titànic per a una galera amb les veles foradades.
Ara bé, si bé és cert que l’origen etimològic de la paraula crisi dona joc als optimistes, també ho és que ningú no regala res. La classe treballadora no som responsables d’aquesta crisi. No permetem que ningú se n’aprofiti i ens faci pagar els plats trencats, tal com van fer amb la del 2007. Les reformes laborals han demostrat la seva ineficàcia. Separem el gra de la palla: deixem de buscar culpables i posem la classe treballadora al servei de la recuperació.