Si ens cenyim al nostre país, inserit en la Unió Europea (UE), podríem fer una llista de tres fets fonamentals que, després, ens poden permetre dur a terme una anàlisi més profunda.
- La pandèmia va agafar determinats països amb reserves (capacitat per endeutar-se) i amb bons governants. No és el cas d’Espanya, amb escàs marge de maniobra econòmica i política -vull dir, amb perspectives magres-. Catalunya amb cap marge: mal governada i sense poder-se endeutar. Un Cafarnaüm, un desastre.
- L’afirmació anterior podria edulcorar-se si en la comparativa hi introduíssim Itàlia -com tant agrada als que espanyolegen i volen companys de viatge per no fer el ridícul sols-. Però el problema es troba, com sempre, en la realitat. Només a títol d’aperitiu: al llarg del 2020, Espanya (amb Catalunya al capdavant) ha deixat d’ingressar en turisme 43.000 milions d'euros. Més que França (22.400 milions) i Itàlia (20.100 milions) juntes. I, per sobre de tot, cal tenir en compte que el PIB d’ambdós països és bastant superior al nostre (Espanya, 1,2 bilions d'euros; França, 2,4 bilions; i Itàlia, 1,8 bilions). Per tant, les dimensions del problema espanyol (que és el català, també) són bíbliques. Úniques a la UE.
- La UE va aprovar una sèrie d’ajudes que, en el cas d’Espanya, si es justifica la despesa que es pretén dur a terme, poden arribar a 140.000 milions (més de l’11% del PIB). Són les més generoses per càpita de tota la UE. Perquè som el malalt més greu. El tema és: se sabran gestionar? Sabrem els catalans donar-li la volta al mitjó tenint tantes coses en contra (unes justificades i altres, no)?
Aquests tres punts ja serien prou preocupants en si mateixos, però venen agreujats per un fet fonamental: Espanya té, avui, els pitjors governants de la UE. Ja no podem fer colla amb Portugal i Grècia -països amb colors de govern totalment oposats, però que, comparats amb nosaltres, sembla com si estiguessin governats per suïssos o alemanys-. La degradació de la nostra classe política no sembla que pugui arribar més avall. Aleshores, algú podria preguntar-me: publiques uns articles per, simplement, pronosticar una catàstrofe? Doncs sí i no. Pronosticar la catàstrofe és un deure. Encara que no té gaire mèrit -tothom sap que no podem esperar res de bo si continuem funcionant amb els mateixos paràmetres-. Però hi ha aspectes positius que convindria esbombar a tort i a dret.
Crec que tant el sector públic com els governs són peces imprescindibles per al bon funcionament d'un país, però nosaltres no hi podem comptar
A la societat catalana se li han passat les ganes de cofoisme. Ja sap, ara, què vol dir estar pèssimament governada. I se n’ha assabentat en surrounding, és a dir, amb so envoltant: des de la Generalitat, passant per Madrid i acabant a cadascun dels ajuntaments. No hi ha escapatòria. Saber això, ser-ne conscient, tenir la bena ja fora dels ulls, també té avantatges. Un d’aquests consisteix en no esperar que ningú del sector públic ens resolgui els problemes que cadascú de nosaltres pot resoldre. Perquè encara que el poder polític ho intentés, seria pitjor. Com diuen els angloparlants quan topen amb un incompetent benintencionat: Stop to help! ("para per ajudar!", en català). Hi ha poques coses més perilloses que un babau amb iniciativa. I vull deixar clara una cosa: crec que tant el sector públic com els governs són peces imprescindibles per al bon funcionament d’un país. Però nosaltres no hi podem comptar. I el que cal demanar ara, aquí, és que els governants no facin res que pugui perjudicar. Que deixin fer, si us plau. I que assignin els ajuts que vindran -que no són mèrit seu- de la manera més productiva possible.
Si tinguéssim la sort que la UE (com a conjunt de països consumidors, vull dir) es fixés en nosaltres -perquè reeixim a cridar-los l’atenció mercantil- podríem demostrar-los que la societat productiva catalana té punts forts. Que ben utilitzats, i com he dit abans, confiant només en les forces de cadascun de nosaltres, poden fer-nos sortir airosos i, potser, aconseguir canvis estratègics. Sectors com l’agroalimentari enllaçat amb la distribució, el bioquímic, el farmacèutic, el mèdic i l'auxiliar mecànic-manufacturer (lligat, sovint, a l’automòbil). Ep! Però tots aquests -exceptuant el sector distribució, certament brillant- s’han de dutxar i passar per un cert adreçador (per a això han de servir els ajuts!). I per sobre de tot, i tenint en compte que el repartiment percentual del tortell del PIB sempre suma 100, cal aprimar el sector turístic. Aquí sí que només comptem amb el suport públic, que hauria d’abandonar el populisme. Serà dur reduir el tema turístic? Sí, com ho va ser reestructurar (reduir) el sector metal·lúrgic a la dècada dels 80. Governar vol dir ser impopular, també. Però cal fer-ho per urgència nacional.