Recordo perfectament com si fos ahir la trobada en una cafeteria de l’Eixample amb el periodista Lluís Amiguet, Manuel Arroyo i jo mateix. El Manuel parlava de forma vehement i el Lluís l’escoltava en silenci. Al cap d’aproximadament 15 minuts, que se’m van fer eterns, el Lluís va començar a escriure a la seva llibreta de notes, vaig respirar fons, vaig fer un mig somriure i vaig dir-me: "El Manuel tindrà una Contra a La Vanguardia, sens dubte se la mereix, ell personalment, la seva escola i el cooperativisme en el seu conjunt". Finalment, es va publicar el dia 4 de setembre del 2008 i una setmana més tard moria a Barcelona. Si busqueu a l’hemeroteca, la trobareu, val molt la pena.
Manuel Arroyo neix a Alcaudete (Jaén) l’any 1946 i arriba a Barcelona, com moltes altres persones en aquella època, l’any 1964. En l’argot actual, diríem que va ser un emprenedor i líder visionari, mestre i cooperativista. Va fundar i dirigir, fins el darrer moment en què malauradament ens va deixar, l’Escola Sant Gervasi a Mollet del Vallès, una cooperativa referent en el món educatiu al nostre país. Va apostar, avançat en el temps, per promoure vocacions científiques, les llengües i les noves tecnologies de la informació preveient que era un aspecte clau en l’educació dels nois i noies.
En relació al cooperativisme, sempre en va defensar un de fort i la creació de grups cooperatius. Calen moltes cooperatives fortes i que alhora cooperin entre elles per ser-ho més encara, em deia; i jo pensava: "El Manuel és mondragonià en estat pur", era com estar escoltant Antonio Cancelo, que va ser fundador d’Eroski i president del Grup Cooperatiu de Mondragón. Per això no s’ha de fer estrany que el dia que li vaig explicar que havíem constituït el Grup Clade (primer grup empresarial cooperatiu i de l’economia social a Catalunya) i que ens agradaria que valoressin formar-ne part, quan m’acompanyava de sortida cap a la porta per acomiadar-me, em va etzibar: “Xavier, estarem al Grup Clade, sens dubte, no ens podem permetre deixar passar una oportunitat com aquesta”. Realment, estava davant un líder de cap a peus. Òbviament, havia de parlar-ne amb la cooperativa, al consell rector i aprovar-ho a l’assemblea, però ell ja m’havia donat el seu veredicte; estava disposat a convèncer els cooperativistes d’aquella aposta estratègica.
El repte de les escoles cooperatives serà generar una major integració per guanyar dimensió, generar economies d'escala i tenir més capacitat d'innovar amb diverses formes d'aliances
L’Escola Sant Gervasi, que va néixer l’any 1970, està impregnada de la dimensió i valors que va aportar Manuel Arroyo, i les noves generacions de mestres (alguns havien estat alumnes de l’escola) han sabut adaptar-se als reptes actuals i han fet créixer el projecte mantenint-se fidels als seus principis. És una cooperativa de treball associat, és a dir, els seus propietaris són els i les mestres, i els pares i mares també hi participen com a socis col·laboradors. Ofereix estudis d’Educació Infantil, Primària, Secundària, Batxillerat, Cicles Formatius i cursos de Qualificació Professional a més de 1.800 alumnes. Quan entres per la porta, veus un conglomerat d’edificis i té la seva explicació: l’escola s’ha anat fent any rere any, ara un edifici, més tard un altre, en funció de les necessitats i de la capacitat per finançar-los. Cal destacar allò que és molt més que una escola, arrelada al seu entorn, és un centre de vida amb activitats des de bon matí fins a la nit, àdhuc els caps de setmana. Destaca també la seva propensió a generar nous projectes en forma de cooperació i aliances. Van fundar i juguen un paper important a la Fundació Tr@ms amb la participació de 26 escoles per desenvolupar i implantar les tecnologies de la informació i la innovació en el món educatiu. Així mateix, conjuntament amb Abacus i Suara Cooperativa, creen la cooperativa de segon grau Creixen Educació per gestionar altres escoles. Actualment, ja són tres escoles més.
Parlem d’una escola pública (Manuel Arroyo deia: "És clar que sí, som una escola del poble") i realment és així. De fet, al nostre país tenim la gran sort de disposar de dos models d’escola pública: la de titularitat i gestió pública (amb funcionaris, perquè ens entenguem) i la pública concertada (gestionada, en aquest cas, per una cooperativa). Sant Gervasi, tot i ser una experiència singular, no és una excepció a Catalunya i, per sort, n’hi ha d’altres. Amb tot, segurament el repte de les escoles cooperatives serà generar una major integració per guanyar dimensió, generar economies d’escala i tenir més capacitat d’innovar amb diverses formes d’aliances i, àdhuc, fusions per poder seguir sent sostenibles i oferir un servei educatiu d’excel·lència. Segur que en aquests nous reptes, com ja ha fet en moltes altres ocasions, l’Escola Sant Gervasi hi jugarà un paper rellevant.