Quin món volem deixar a les nostres filles? Crec que aquesta pregunta ens pot fer conscients de la imperiosa necessitat de canviar la nostra societat vers la igualtat d'oportunitats.
El 1908, a la fàbrica Cotton de Nova York, les treballadores reivindicaven igualtat salarial, entre altres condicions laborals, quan van morir cremades en un incendi, presumiblement provocat per l'empresari. Per això commemorem el 8 de març, en record d'aquelles dones valentes que ens van precedir en la lluita per la igualtat professional. En aquells moments, elles cobraven la meitat que un home: cosir una camisa suposava un guany d'un dòlar, i si ho feia un home, llavors eren dos dòlars. Un segle després, la bretxa salarial no és d'un 50% sinó d'un 25%. Hem millorat, sí, però no tant.
Fa un segle era quasi impossible trobar dones a llocs de decisió. Ara ja tenim un 26% de directives a les empreses catalanes però encara el món econòmic és molt refractari a incorporar dones a càrrecs de poder. Són molts segles d'interioritzar estereotips segons els quals les dones no són bones líders. Encara els currículums signats per dones reben menys valoració i pitjors ofertes de sou que els enviats sota un nom masculí. La Universitat Yale va realitzar un experiment incontrovertible denunciant aquesta injustícia. Els prejudicis són, sovint, inconscients, però acaben suposant l'absència de dones a molts llocs de l'àmbit públic. Tanmateix, el Fons Monetari Internacional ha calculat l'enorme pèrdua que suposa pels països no incorporar les dones al món laboral i afirma que al nostre país el PIB podria augmentar un 5% si hi hagués igualtat. És per això que des de Barcelona Activa estem desplegant diferents programes per erradicar la bretxa salarial i trencar el sostre de vidre a la nostra ciutat.
"Encara els currículums signats per dones reben menys valoració i pitjors ofertes de sou que els enviats sota un nom masculí"
D'altra banda, tenim dades que mostren com molt del treball que realitzen les dones es troba entre els salaris més baixos i contractes més precaris (pensem en les netejadores de pisos, serveis d'hostaleria, serveis de cura de persones grans o d'infants, dependentes de comerç, assistència a domicili, totes elles professions feminitzades). Això quan no analitzem el treball domèstic i de cures que tantes dones realitzen com a segona jornada, perquè aquest està directament no remunerat. Tot el treball a la llar, el que sosté les nostres vides i les dels éssers estimats, és gratuït i invisible. Aquests fets contribueixen a un menor nivell retributiu de les dones, reverteix en menors prestacions, pitjor qualitat de vida i alta probabilitat de pobresa.
Lamentablement, el pas del temps per si sol no ens portarà la igualtat entre dones i homes. Diversos organismes internacionals han assenyalat que, si seguim al ritme actual, necessitarem més de dos-cents anys per assolir- la. Si això és veritat, les nostres filles viuran com les seves mares, amb sobrecàrrega de feina, inacabables dobles jornades, dificultats de compatiblitzar la vida personal amb la laboral, absents dels llocs de poder i de prestigi i, sobretot, amb un risc enorme de ser pobres. De debò és aquest el món que volem per elles?