Aquests darrers mesos he anat seguint amb intensitat les informacions sobre les reformes de pensions que s’estan duent a terme. Sobretot, vaig llegint com s’han enfocat les discussions a França i com s’ha fet a Espanya. Les diferències són notòries, sobretot pel que respecta a la transparència. I a la democràcia.
Si vostès han anat veient mínimament les notícies que venen de França hauran observat que la discussió allà és abraonada: la gent s’ha llençat a fer manifestacions. França és així i el fet s’accepta amb normalitat. Allò que aquí ens escandalitza i fa que, immediatament, a la que es cremen dos contenidors, tothom es desmarqui, allà no. Porten a la sang l’esperit de la Revolució, i per això són capdavanters en moltes coses de les quals, després, nosaltres ens en beneficiem: vacances pagades, jornada de vuit hores o seguretat social. Fa anys van instaurar la setmana de trenta-cinc hores i tot el món, tot, va predir un desastre. Doncs no. El país continua amb uns nivells econòmics envejables. Clar que les responsabilitats individuals no les esquiva ningú. Depenent dels anys, França té els índexs de productivitat més elevats del món. Per sobre d’alemanys o, fins i tot, americans, per descomptat.
Els debats a França no s’esquiven. El de les pensions, menys. A nosaltres ens arriba que els francesos es jubilen, ara als 62 anys. És cert. Però només si has contribuït quaranta anys. A Espanya, si no vaig errat, són 37 i mig, i arribats als 65 gairebé no es jubila ningú. Bé, el cas és que el projecte de llei va entrar a l’Assemblea Nacional (l’equivalent al Congrés de Diputats) i allà l’han esmerçat mitjançant negociacions llargues. El partit del president Macron no té majoria i les coses s’han hagut de parlar. A més, a França els diputats són elegits per districte unipersonal, el que fa que el diputat no es degui, necessàriament, al partit. Un cop acabats els tràmits a l’Assemblea, el text ha passat al Senat. El Senat, a França, no és pas una cambra de segona. Té les mateixes atribucions que l’Assemblea Nacional i generalment una composició diferent. Sembla que el text allà està una mica encallat.
Els debats a França no s’esquiven
Si girem la mirada cap aquí observarem que la manca de transparència és total. Sempre. Un cop el govern és investit, el Congrés de Diputats és un òrgan purament administratiu. Una màquina de votar automàtica. Una pura inutilitat. Parafrasejant Clemenceau, podem dir que a Espanya, tota ella, amb Catalunya inclosa, hi ha dos òrgans inútils: la pròstata i els Parlaments. Els agents socials? Si estan tots comprats! Ara mateix, alguns francesos no s’expliquen la docilitat dels sindicats espanyols amb la llei de pensions. I amb tantes altres coses, afegeixo jo.
En articles anteriors he volgut remarcar la sort que ha tingut el senyor Pedro Sánchez en el temps que porta al càrrec. La desgràcia de la Covid va ser mundial. I a Espanya, la gestió de la pandèmia va ser europea -s’imaginen com hagués anat el tema vacunes sense la coordinació de la Unió Europea (UE)? Doncs bé, resulta que la maleïda Covid va venir amb un pa sota el braç: els fons NextGen. Fent-ho rodó, 70.000 milions en subvencions a no retornar i 70.000 més en préstecs. De moment, Espanya no s’ha apuntat als préstecs, però sí a la totalitat de les subvencions. Si algú es pensava que Espanya deixaria anar una moma com les subvencions, anava equivocat -per favor, encara hi ha professionals!-. Signifiquen per al trienni 2021-2023 un 1% del PIB cada any.
Ara s’aproxima el tercer lliurament de diners: 9.000 milions. Els fons NextGen estan condicionats a què Espanya dugui a terme determinades reformes que s’estan executant sense soroll, deixant el xivarri a les lleis que proposa Unidas Podemos que, encara que radicals i mal fetes, afecten un mínim de la població. Les lleis importants, les de reforma que reclama la UE les inicia el PSOE. I, entre les demandes exigides, està la reforma del sistema de Pensions. Xivarri? Cap.
Els fons NextGen estan condicionats a què Espanya dugui a terme determinades reformes que s'estan executant sense soroll
La reforma s’aprovarà aquí sense saber com. Ni si el contingut és bo o dolent -la UE només exigeix que siguin econòmicament sostenibles-. Els sindicats? Ni piulen, esclar. La CEOE, també viu de la subvenció. I el PP, tampoc pot fer massa soroll. A veure qui vol córrer el risc de ser acusat responsable de que la UE no ens enviï 9.000 milions? I, així, anem tirant...