La revolució industrial va suposar un canvi en la manera d’organitzar la societat. Vàrem passar d’un model econòmic agrícola i artesanal a un altre model productiu basat en la industrialització i la mecanització dels processos, la creació de grans fàbriques i la massificació del treball. Una bona part de la població va passar a ser assalariada i es va iniciar un llarg procés per mirar d’establir les regles de joc necessàries per aquella nova realitat, ordenant i regulant les relacions laborals.
El resultat va ser un segle XX en que el treball havia esdevingut el passaport social. Sense treball no eres res. El teu lloc de treball era la tarja de visita que et permetia presentar-te davant dels altres, acreditar qui eres i quin nivell de confiança o credibilitat podies arribar a merèixer. La teva ocupació era la manera més ràpida d’associar-te a una o altra classe social, el contracte laboral era un requeriment indispensable per llogar un pis o demanar un préstec. Va arribar un punt que el lloc de treball era el certificat de ciutadania, i sense ocupació gairebé eres un pària. Però sobre tot, a més a més d’un vector social, el treball era la manera com la societat industrial repartia la riquesa. Una de les grans tasques socials de les empreses era la creació de llocs de treball, doncs els sous eren el mecanisme per retornar a la societat part dels beneficis. L’altra mètode eren els impostos. Amb sous i impostos les empreses compartien amb la societat la riquesa que generaven. Com deia Henry Ford, fabricar cotxes de manera industrial només tenia sentit si els treballadors es podien comprar un cotxe, i per això feia falta que cobressin un sou que els permetés poder arribar a comprar-se un cotxe.
En el segle XX el treball havia esdevingut el passaport social
Ara estem en una nova transició, d’una societat industrial cap a una societat digital. La digitalització està portant a nous extrems la capacitat de fer més eficients els processos, i això té un impacte directe en el món del treball i per tant en el nostre sistema social de repartiment de la riquesa.
Per exemple, el nombre de sales de cinema ha caigut en picat. Abans anàvem al cinema i part dels diners de la nostra entrada servien per pagar sous a veïns nostres que treballaven en aquella sala. Part dels diners es quedaven al territori. Ara paguem mensualment un import a Netflix, HBO o Disney, però aquestes plataformes gairebé no tenen treballadors al nostre territori, i gràcies a l’enginyeria fiscal gairebé tampoc tributen res aquí. Spotify només dona feina a 6.000 persones a tot el món, quan abans només a Barcelona hi havia centenars de llocs de treball, potser milers, en botigues de música i magatzems de distribució. Twitter tenia 7.500 treballadors a tot el món i ara sembla que seran la meitat, segurament cap a Espanya, doncs l’activitat es gestionarà des d’Irlanda, i per cert també els impostos. El 2020 Google tenia a tota Espanya 337 treballadors, i un ridícul capital social de 3.006 euros.
El treball està deixant de ser un mecanisme vàlid per distribuir la riquesa que generen els territoris
L’economia digital està extremant l’eficiència als processos i la globalització de l’activitat. Amb aquesta nova economia el treball està deixant de ser un mecanisme vàlid per distribuir la riquesa que generen els territoris, i l’alternativa dels impostos no funciona perquè l’arquitectura jurídica de la Unió Europea fa que sigui legal la deslleialtat fiscal. Ja fa massa temps que la lògica de les grans corporacions va posar el focus només en la satisfacció dels accionistes, i va deixar de tenir en compte la seva funció social i econòmica vers els territoris. Ens volen convèncer que s’agafaran seriosament el tema del medi ambient per mirar de salvar el planeta, però s’obliden de la gent que hi viu anant a tributar a Irlanda, lluny de les persones que els estan donant el negoci.
Si volem que la societat digital sigui justa necessitarem trobar un nou model de repartiment de la riquesa. Sembla que el treball pesarà menys en la solució, i de fet ja estem parlant molt de Renda Bàsica Universal. Amb tota certesa ens haurem de posar molt més seriosos en temes fiscals. Els majors marges dels models digitals potser demanaran una major càrrega impositiva, i sobre tot, un sistema de repartiment més just amb els territoris. Que els sistemes fiscals d’Europa siguin insuportablement injustos és només responsabilitat d’Europa. Ja tardem.