Un dels errors que s’ha comès amb Rússia els darrers trenta anys és el de tractar-los com si, encara, fossin l’URSS. L’enemic. No ens hem adonat que l’enemic no eren els russos, o els soviètics -anomenin-los com vulguin-. L’enemic era el sistema comunista, un totalitarisme, una dictadura forta. Els mètodes han continuat i la guerra d’espies, de fet, no s’ha aturat mai. De tot aquest maldestre joc en fou un bon relator John Le Carré, que també havia exercit d’espia abans de dedicar-se a la literatura.
I com que l’aproximació a Rússia no ha canviat, tampoc han canviat els rols. S’ha assumit que eren els Estats Units qui havia de gestionar les relacions del món occidental amb Rússia. I això ha estat, al meu entendre, l’error més remarcable. No va haver-n’hi prou amb que els nord-americans administressin com aprofitar-se de l’antiga URSS quan aquesta es va dissoldre, sinó que se’ls ha deixat gestionar, fins avui mateix, la globalitat dels interessos occidentals.
Quan vaig anar a viure a Moscou em va sobtar el seu nivell d’occidentalització, sobretot europeu. Perquè convé no oblidar que, fins als Urals, els russos són europeus -o és que potser Txaikovski componia música oriental?-. Bé, el cas és que un queda sorprès quan veu que el que podríem anomenar “instal·lacions de producció” estrangeres són, majoritàriament, europees. Els americans es van quedar amb els hotels i altres empreses de serveis -per exemple, les de distribució de paquets-. També alguns automòbils. Però els europeus vam instal·lar-hi Leroy Merlin, IKEA, Carrefour, Siemens, BOSCH, AEG, Volkswagen, BMW, Renault, etc. És a dir que els interessos econòmics occidentals a Rússia són, majoritàriament, europeus.
Pel que fa a l’energia, està clar que un dels principals consumidors de productes russos és Europa. Sobretot de gas. I aquests són també els interessos de Rússia, amb un aparell de l’Estat que viu, majoritàriament, dels ingressos per venda d’energia. Amb un conglomerat d’empreses (Gazprom, Rosneft, Novatek, Lukoil, etc.) que, a desgrat que algunes siguin privades, totes estan controlades per l’Estat, ja que l’energia és un afer d’interès nacional.
En lloc d’haver treballat per tenir un aliat que arribés fins al Japó, hem aconseguit un enemic les influències del qual ens arriben des de la Xina
Degut a moltes raons, Europa no ha pogut gestionar els seus interessos amb Rússia. Els motius són diversos. Per una part l’allargament, com he dit, dels hàbits de la Guerra Freda. S’ha deixat que el món anglosaxó gestionés aquestes relacions -només cal mirar, ni que sigui des de fora, el volum estratosfèric que tenen les ambaixades dels Estats Units i del Regne Unit a Moscou. Però també hi ha hagut obstacles interns europeus. Els antics països satèl·lits de l’URSS estan, encara, escaldats, i veuen Rússia com el permanent enemic. Les seves simpaties estan amb l’OTAN i, en bon grau, amb els Estats Units. Les raons per aquesta simpatia són evidents i, entre elles, convé no menystenir el comportament del progressisme europeu occidental que va pretendre sempre, per simpaties ideològiques, obviar que en aquells països et disparaven a matar quan pretenies marxar-ne. En conseqüència, els esforços d’aquests darrers temps del president Macron i del canceller Scholz han trobat immensos obstacles, sobretot per part de Polònia i de les Repúbliques Bàltiques.
(Ulan Udè, octubre 2018. Fotografia de l’autor)
El resultat d’unes accions occidentals tan maldestres, sovint fruit de l’arrogància, han portat a poder assegurar allò que Fouché -ministre de la policia sota Napoleó- va dir davant d’una de les accions equivocades de l‘emperador: “És molt pitjor que un acte malvat. És un error”. Hem aconseguit empènyer Putin cap als braços de la Xina, amb qui ha de mantenir obligades bones relacions -3.600 km de frontera i deu vegades la població russa-. En lloc d’haver treballat per tenir un aliat que arribés fins al Japó, hem aconseguit un enemic les influències del qual ens arriben des de la Xina.
Als europeus ens espera un encariment general dels preus i, especialment, dels energètics
Passant pel pont que creua les vies de l’estació d’Ulan Udè -la ciutat siberiana on es bifurca la línia del Transsiberià cap a Vladivostok i cap a Beijing- vaig fotografiar els trens quilomètrics, plens de carbó, que anaven cap a la Xina. Vaig pensar que allò canviaria. Que, pels acords internacionals sobre el canvi climàtic, el gas natural substituiria el carbó. Ja ha començat el canvi. I els diners que Rússia podria ingressar d’Europa els ingressarà de la Xina i farà Rússia menys interessada en nosaltres, europeus. Com he dit, un error.
En resum, als europeus ens espera un encariment general dels preus i, especialment, dels energètics. I amb una transició cap a una economia d’energia sostenible, com la que hem de dur a terme, el fet esdevé catastròfic. Mentrestant, Amèrica es farà d’or venent-nos energia. És el resultat de no haver pogut, o volgut, defensar els nostres interessos. El resultat geoestratègic més important d’aquesta guerra hauria de ser que Europa despertés i s’adonés que sempre és millor que els propis interessos els defensi un mateix. I que si bé un dia va ser convenient deixar-los en mans dels anglosaxons, actualment ja no ho podem continuar fent. Especialment ara, quan els inquilins de la Casa Blanca i del número 10 de Downing Street ja no són ni Roosevelt ni Churchill, sinó dos individus perfectament incompetents.
Nota a peu de pàgina: Xavier Roig és autor del llibre “L’enigma rus”, publicat per La Campana.