Hi ha gent que li dedica a la feina tota la seva energia i tot el seu temps. Els agrada el que fan i no volen ni poden posar-hi límits. Reconeixen que és un xic excessiu però ho suavitzen amb paraules com ara compromís, serietat, implicació o professionalitat. En diem addictes al treball, com si ser-ho al treball fos un eximent. Però no. Són addictes.
Sempre hem sabut que aquestes persones addictes al treball no eren gaire sanes, però tot i així eren les persones més ben valorades a la feina, les que escalaven i progressaven, les que eren pal de paller i les que servien d’exemple. Si algú posava en dubte aquell ímpetu i aquella entrega apassionada, es convertia immediatament en sospitós de no sentit prou els colors, d’intentar escaquejar-se o de tenir altres prioritats fora de la feina que el convertien en un treballador de dubtosa projecció.
La pandèmia ha accelerat moltes coses, i podria ser que també hagi accelerat una reflexió sobre la nostra relació amb el treball
Però les noves generacions sembla que no estan tan disposades a continuar aquest camí malaltís, i que valoren més el seu temps lliure i tenen altres interessos que no siguin només feina, feina i feina. La visió pessimista dirà que es treballa pitjor, l’optimista dirà que ara es concilia millor. Aquesta dicotomia s’ha fet encara més evident durant aquesta pandèmia. Molta gent que estava immersa en una dinàmica laboral intensa es va veure confinada a casa de manera sobtada i ara, gairebé dos anys després, hi ha molta gent que teletreballa dos i tres dies a la setmana. Molts d’aquells addictes al treball, que criticaven la falta de compromís de les noves generacions amb la feina, ara tenen dubtes i veuen com els tremolen les cames. Teletreballen divendres i dilluns, i anar a la feina els dimarts i dimecres els resulta cada cop més feixuc. Evidentment va per barris i passa menys, o gens, al sector del comerç que continua obrint cada dia la botiga, però passa molt, cada cop més, al sector d’oficines i a tota l’administració en general.
Aquesta pandèmia ha tingut i tindrà fortes conseqüències econòmiques i socials, i unes de les que potser no n’hem parlat prou tindran a veure amb les relacions laborals. Caldrà repensar, molt, els factors que generen compromís i vinculació amb les empreses, redissenyar seriosament els paràmetres de conciliació i valorar des d’un altre angle què vol dir ser un treballador modèlic. Segur que sentirem a parlar d’una manera més seriosa de la reducció de la jornada laboral per sota de les trenta hores, de les setmanes de quatre dies laborals... La pandèmia ha accelerat moltes coses, i podria ser que també hagi accelerat una reflexió seriosa sobre la nostra relació malaltissa amb el treball.