Tots tenim molta esperança en què els fons europeus ens treguin del forat o ajudin a fer-lo menys profund. Això del Covid que, al començament semblava una tonteria, resultarà tenir un impacte econòmic molt alt. Amb poques excepcions, que sempre n’hi ha, la majoria de gent sortirem més pobres de la pandèmia. Veiem els fons com la nostra taula de salvació. No acabem de saber quants diners arribaran, ni quan, però ens dona una perspectiva més positiva que no tenir-los. La millor forma d’agrair els fons europeus que ens arribaran és amb un ús estratègic de veritat dels mateixos. Gastar bé i agrair.
I aquests diners algú els haurà de repartir. Tindrà un temps determinat per acceptar uns projectes i refusar-ne uns altres dels molts que li arribaran. Però la dificultat de no invertir en ocurrències inconsistents és molt alta. El que li toqui decidir sumarà als condicionants d’Europa per a la concessió dels diners, els seus propis prejudicis i les moltes pressions polítiques i corporatives locals. Qui és capaç de fer una cosa així amb criteri? qui té espatlla per aguantar tanta pressió, més en un moment on molta gent necessita ajuda.
Tots sembla que estem d’acord que cremar diners per escalfar-nos com va ser el Plan E de Zapatero no és la sortida. Plan E, recordin, Plan Español para el Estímulo de la Economía y el Empleo, any 2008, amb aquells cartells per tot arreu. Es tractava d’aplicar barroerament els principis Keynesians per a dinamitzar l’economia des de la despesa pública. De fet, no era més que continuar una certa manera d’entendre les ajudes que Espanya havia rebut d’Europa i que havia consumit de forma tan poc eficient. Tots coneixem casos de fons europeus cremats inútilment.
I és que els diners quan semblen gratis (no hi ha res gratis, sempre hi ha algú que paga) s’usen amb poc senderi. La situació econòmica no permet més frivolitats, no permet gastar sense enteniment. I com hauríem de gastar els diners de les ajudes europees? Busquem exemples de coses que hàgim fet bé com a societat a l’hora d’invertir. De bones pràctiques de nosaltres mateixos. Una bona pràctica ben valorada a Catalunya i a fora ha estat el cas ICREA, un organisme que atreu talent internacional i que és responsable d’una part del salt que la ciència ha tingut a Catalunya en els darrers 20 anys. La clau dels ICREA és que la comissió que elegeix finalment les persones a qui es proposa, s’integrin a una universitat o un centre de recerca, es coneixen a posteriori, però en el moment de l’elecció són decisors anònims, molt sovint perfils internacionals de gran prestigi. ICREA no només ha atret talent sinó que lligat a aquest talent, Catalunya ha guanyat moltíssims projectes europeus, de forma que cada euro posat a ICREA es converteix en molts euros per a la recerca. Talent elegeix talent, mentre que la mediocritat sempre elegeix mediocritat.
"Una bona pràctica ben valorada a Catalunya i a fora ha estat el cas ICREA, responsable d’una part del salt que la ciència ha tingut a Catalunya en els darrers 20 anys"
Jo no dubto que els polítics i els tècnics que gestionaran els “recovery funds" voldrien que tinguessin un gran impacte. El que em fa dubtar és la governança dels fons. Als llocs on s’ha volgut copiar ICREA però no hi ha posat aquesta governança anònima, severa, de talent incontestable, que es coneix ex-post, no han atret talent sostingudament i l’operació ha fracassat. A l’hora de repartir els fons europeus passarà el mateix sinó tenim una governança molt consistent. Per què no un model de governança tipus ICREA a l’hora de repartir els fons europeus? Per què caure en el risc de la politització i les pressions a tort i a dret? Per què no evitem el risc de la mediocritat? Per què no innovem en la governança de repartir els fons?
Què caldria fer? ho sabem tots, apostar per una major reindustrialització avançada, fer una transició cap una economia capaç de lluitar contra el canvi climàtic i fer-ho, deia Mas Colell, en els sectors on ja som forts. La governança dels fons serà molt important. En un moment on hi ha tanta gent desesperada amb negocis que han quedat obsolets, invertir en projectes inconsistents, aparentment innovadors, cosmèticament sostenibles, és d’una probabilitat altíssima.
No podem tirar els diners. Hem de fer apostes que no serveixen com a cataplasma, sinó com a palanca per un model econòmic potent. Fa pocs dies amb Xavier Ferràs, Esteve Almirall i Antoni Garrell vàrem intentar esbossar com podia ser aquest model en aquest article. L’èxit dels fons són el seu impacte de futur en empreses competitives, en llocs de treball no precaris, en massa crítica de talent, en externalitats per a la societat i l’economia, en una roda que generi riquesa per pagar la factura social enorme i poder retornar la part dels fons que són a crèdit.
L’impacte comença amb decisions valentes. Si els fons repartits a la babalà no han funcionat mai, canviem la governança que hi ha darrera el repartiment de fons i donem-nos l’oportunitat d’invertir en innovació real, en competitivitat consistent, i no en power points plens d’ocurrències.