"L'estalvi no és una virtut"

El professor d'Economia Jesús Palau qüestiona les bondats de l'estalvi; aposta per potenciar la societat de consum augmentant el salari mínim i amb una fiscalitat expansiva

El consum (i el consumisme) no tenen per què mirar-se sempre des d'una òptica negativa
El consum (i el consumisme) no tenen per què mirar-se sempre des d'una òptica negativa
"L'estalvi no és una virtut, s'ha de consumir". L'agosarat que ho afirma és Jesús Palau, professor del departament d'Economia d'Esade, que en una conferència a l'escola de negocis s'ha proposat desmuntar la bona premsa que té en l'imaginari col·lectiu l'acció d'estalviar. Segons Palau, "només poden estalviar els que guanyin més de 6.000 euros al mes, i d'aquests n'hi ha pocs". La seva tesi és que ja que la majoria de població no té marge per a l'estalvi, més val concentrar-se a estimular el consum i l'activitat econòmica empenyent-la cap a un cercle virtuós. En el Dia Mundial dels Drets del Consumidor, no està de més conèixer en què guanya el consumisme al seu company sempre més ben vist, l'estalvi.

"Algú ens prèn el pèl, no hi ha manera d'estalviar!"
Però per què no convé estalviar? "Si treballem durant 40 anys, per jubilar-nos amb 1.000 euros al mes n'hauríem d'estalviar 500 nets cada mes", diu Palau. Això serien uns 7.500 euros bruts anuals, quan el salari mitjà a Espanya, segons l'INE, és de 18.400 euros. Missió impossible.

El professor d'Esade recorda que els últims 15 anys els fons de pensió han obtingut una rendibilitat mitjana de l'1,58%, mentre que a l'Íbex 35 els beneficis han arribat al 4,62% i la mitjana d'augment dels Bons de l'Estat ha estat d'un 5,40%.

"7,8 milions de persones participen d'aquests fons amb uns 67.000 milions d'euros. Per tant, la riquesa mitjana és de 9.000 €. Quants anys pots sobreviure amb això?", reflexiona Palau qüestionant el rendiment dels plans de pensions privats, els quals no el convencen com a alternativa a la magre situació de les pensions públiques. "Algú ens pren el pèl. No hi ha manera d'estalviar!", s'exclama.

Tot plegat en un context on el 40% de la població conviu amb contractes temporals i/o parcials. "Amb inseguretat encara serà més difícil que la gent estalviï". En qualsevol cas, si tot i així tothom fes l'esforç d'estalviar el màxim possible, quin seria el resultat? Per Jesús Palau, no hi ha cap dubte: "Provocarien una recessió espectacular per la rebaixa del consum".

"Si parlem de societat de consum, per alguna cosa serà"
Palau recondueix la seva tesi cap a les bondats del consum. "El motor del creixement és el consum. Si parlem de societat de consum, per alguna cosa serà", assegura. La raó que hi veu és que "sense expectatives de consum futur, ningú invertirà per produir res ni es crearan llocs de treball". Per tant, anima a "fer el que calgui per potenciar el consum, i no l'estalvi".

Ara bé, alhora també adverteix que "són més importants els drets dels consumidors que els de les empreses". I ho són perquè "tots som consumidors, però no tots som empreses. Si cal escollir, hem d'escollir els drets del consumidor".

"La desigualtat és més induïda que natural"
Però per què té tan bona fama l'estalvi? El professor d'Esade detalla que els que realment estalvien són els agents econòmics que generen molts diners. "Part de l'enfortiment dels fons propis de les grans empreses provenen de la reducció en el volum salarial", assenyala. Palau lamenta que "les empreses guanyen diners, reparteixen dividends, i per fer-ho s'han d'endeutar. Tenim accionistes súper rics i empreses súper endeutades. Això no sembla un camí de sostenibilitat".

Les conseqüències de tot plegat es troben en la gran concentració de la riquesa. A Espanya, el 10% de la població té el 58% de la riquesa, mentre que el 50% de la població no arriba al 10% del total de patrimoni disponible al país. "El gran problema de la desigualtat és fruit d'aquest estalvi excessiu en poques mans", assegura Jesús Palau.

Al seu entendre, "la desigualtat és més induïda que natural". A més, posa de manifest que aquesta desigualtat mai no s'acaba traduint en més inversió o més feina, contradient la teoria Reagan, per la qual rebaixar impostos als rics generà més feina. "Això no passa", assegura amb contundència. I no succeeix perquè "estalvien molt, però la inversió no va en termes reals sinó financers, que no creen valor". De fet, la gran majoria d'aquest estalvi va a parar als paradisos fiscals. "Si la desigualtat augmenta així, es carregarà la mà invisible", sentencia fent referència a la coneguda cita d'Adam Smith.



"Tant d'estalvi i austeritat no pot ser bo"
"El capitalisme és bo produint, el que hem de canviar és el seu sistema de distribució", etziba Palau. "Tant d'estalvi i austeritat, no pot ser bo. Cal millorar la distribució, donar-la als que no estalvien en lloc de fer-ho als que estalvien en inversions financeres", proposa.

Per exemplificar-ho, fa referència al DIW, l'institut alemany de recerca econòmica, que ha advertit que "es podria haver guanyat molt més invertint els beneficis de les exportacions a millorar el país en lloc de fer-ho en fons d'inversió". Amb aquest panorama, Palau lamenta que "els alemanys s'han oblidat de Keynes".

"El recorregut de la política monetària està esgotat"
Amb els preus de les matèries primeres per terra i uns tipus d'interès sota mínims, Jesús Palau alerta que "hi ha indicadors de recessió que van apareixent". Per combatre-la, adverteix, "el recorregut de la política monetària està pràcticament esgotat". Per aquest motiu, assegura que "l'únic que ens queda és la política fiscal. Ha de ser expansiva i productora d'inflació. El BCE ja no sap què fer perquè pugi la inflació".

Una altra de les mesures que proposa el professor d'Esade és l'augment del salari mínim interprofessional, una tesi també defensada amb vehemència per l'economista Miquel Puig. Pels que ràpidament s'abraonen contra aquesta mesura, Palau els recorda les paraules de Barack Obama sobre la qüestió. "Els que en són contraris que intentin viure dos anys amb el salari mínim".

Alhora, Palau reivindica que "no pot ser que les dones guanyin un 25% menys que els homes fent el mateix. Igualar els salaris és un bon camí per augmentar la demanda", assegura.

"Cal fomentar la competència, no la subvenció"
Jesús Palau també posa en evidència la poca efectivitat de la recaptació impositiva a Espanya, vuit punts percentuals per sota de la mitjana de la zona euro. "Els tipus espanyols són alts, però fiscalment es recapta poc". Destaca que on més diferències hi ha respecte Europa no és en l'IVA, sinó en l'IRPF i l'Impost de Societats. Pel professor d'Esade, que l'IRPF representi tres vegades més de recaptació que el de Societats no és un bon senyal.

"El tipus impositiu efectiu de les empreses cotitzades va ser del 10%, i en els grups consolidats del 7%", lamenta Palau recordant que la llei el fixa en el 25%. Per això reivindica "igualar les rendes de capital i les dels dividends", una mesura que caldria aplicar a escala europea.

Finalment, Palau afirma que "no s'ha de ser business friendly, sinó market friendly. Cal fomentar la competència i no la subvenció". De fet, aposta per equiparar les subvencions públiques a un fons de capital risc. "Si avui subvenciono, estic ajudant algú. Si es fa ha de ser amb equity". El professor d'Esade també és molt crític amb mesures com reduir els impostos del joc per facilitar projectes com el de BCN World. "Les empreses han de competir, si no, l'economia no és eficient. La missió de l'Estat ha de ser fomentar la competència com a bé públic", deixa clar.
Avui et destaquem
Comentaris