10 anys d'iPhone: història d'un fracàs

Ara fa 10 anys, el 9 de gener del 2007 es va presentar el primer iPhone que es posaria a la venda el 29 de juny del mateix any. Ho sé bé perquè el dia de la presentació estava enganxat al portàtil i la setmana que va sortir als EUA era a San Francisco per feina.

També recordo molt bé el primer iPhone que vaig veure. Era sobre la taula d'un company de feina a qui vaig preguntar si encara estava per obrir vist que la pantalla encara tenia el plàstic film per arrencar. Em va dir que no, que estava engegat i que allò que veia era la pantalla. Mai no havia vist unes icones tan ben definides i una pantalla amb aquella brillantor que s'autorregulava segons la llum ambient. James Bond.

Aquell model d'iPhone, el primer, mai no va arribar al nostre país. Era un model que anava lligat a l'operador i que no es podia fer servir en cap altre si no es desbloquejava. Només es podia fer servir com a dispositiu d'accés a Internet per Wi-Fi. Valia la pena gastar-se 499 dòlars en el model de 4Gb per només navegar per Wi-Fi? En vaig comprar dos (un d'encàrrec).

Un mòbil que no serveix per trucar? Doncs és el que hem acabat fent amb els smartphones que els fem servir per a tot menys per trucar. I aquest és el secret de l'èxit de l'iPhone. Fa 10 anys l'Steve Jobs a l'inici de la presentació anunciava a l'auditori que Apple presentava tres nous productes —un nou iPod, un mòbil i un dispositiu connectat a Internet— que al final van resultar ser un de sol i que era l'iPhone.

El 2007 Nokia era el líder dels dispositius mòbils, els usuaris professionals escrivien correus amb el teclat de llurs BlackBerry, el Microsoft Explorer era la porta d'entrada a Internet i hi havia un Virgin Megastore a l'avinguda més cara de cada gran ciutat.

Les reaccions a l'iPhone van anar des de l'admiració més absoluta de fanboys i tecnòlegs fins a la ridiculització per part de competidors i experts del sector. Recordo el president de RIM (BlackBerry) dient que l'usuari professional mai no renunciaria al teclat per les aplicacions serioses com escriure correus o missatges. Steve Ballmer, el CEO de Microsoft llavors, se'n reia del preu desorbitat de l'iPhone ("Qui pagarà mai 500 dòlars per un mòbil?"), i el president de Nokia afirmava que el negoci de la telefonia no té res a veure amb el dels ordinadors i que Apple no se'n sortiria. El que no van saber veure era que Apple no presentava un mòbil sinó que el presentava realment era un ordinador de butxaca que ens havia de canviar la vida a tots.

Connectar-se a Internet va desaparèixer del diccionari; sempre estàvem connectats. De sobte, a la base de la piràmide de Maslow hi van aparèixer la bateria i la connectivitat. L'arribada de la segona versió de l'iPhone i la nova botiga d'aplicacions (el primer no en portava) va crear una nova manera de distribuir el programari molt més àgil i barata: usuaris que mai no havien pagat per un Windows pagaven per primer cop en la seva vida per una app. La música es va fer mòbil de veritat amb iTunes i Internet va començar a ser social (abans de l'iPhone fer un tuit des del mòbil era enviar un SMS a un número a Gran Bretanya a 1,5 € el tuit i t'hi miraves molt).

Més de 1.000 milions d'iPhones i 10 anys després ningú no té un mòbil Nokia, no hi ha Virgin Megastores (irònicament el de San Francisco era davant de l'Apple Store), BlackBerry ja no fa mòbils i majoritàriament entrem a Internet via les apps del mòbil. Tot perquè ara fa 10 anys Apple va fracassar en el seu projecte de crear una tablet i tot el que va poder presentar va ser un petit ordinador de butxaca anomenat iPhone.

Comentaris