Barcelona té un problema, el 2%

La capital catalana té un dels percentatges més baixos d'habitatge públic d'Europa lluny del 48% d'Amsterdam o el 17% de París

Un bloc de pisos a l'Eixample de Barcelona
Un bloc de pisos a l'Eixample de Barcelona
Ada Colau es posa mans a l'obra amb l'habitatge públic. I per fer-ho l'alcaldessa de Barcelona ha recorregut al Banc Europeu d'Inversions (BEI), que ha aprovat finançar amb 125 milions d'euros la construcció de 2.198 habitatges de lloguer públic a la ciutat, cobrint el 50% del cost del projecte de 23 promocions de pisos. Aquest finançament, però, és només una part del que preveu el Pla pel Dret a l'Habitatge 2016-2025 del Govern municipal i que, entre altres coses, pretén atacar el problema dels preus desbocats del lloguer a la capital catalana mitjançant la construcció de 30.000 pisos públics.

Barcelona, amb un 2%, és l'última de la classe pel que fa a l'habitatge social si la comparem amb altres veïns europeus. Amsterdam compta amb un 48% de pisos i cases de lloguer social, Berlín un 30%, Londres un 23% i París un 17%, segons dades de l'estudi Polítiques comparades d'habitatge de la professora de l'Etsab, Pilar Garcia-Almirall, unes xifres que "s'aconsegueixen gràcies a una llarga tradició de polítiques d'habitatge", afirma.

L'habitatge social a Europa
A França es regula aquesta modalitat d'habitatge des del 1894, als Països Baixos es regula la creació d'entitats que s'ocupen de la provisió d'habitatge social des del 1901, a Alemanya i Regne Unit la tradició (i la legislació) d'habitatge social es remunta al 1919 i en tots els casos s'hi destina entre un 1% i un 3,4% del PIB.

Aquesta tendència pren força després de la Segona Guerra Mundial en l'àmbit europeu amb una inversió contínua per reconstruir edificis que havien quedat destruïts. Però no només invertint en venda, sinó promovent el lloguer social.

Per a la professora, aquesta dinàmica tan assentada respon a temes culturals, polítics i econòmico-empresarials. Als països del nord d'Europa la cultura de la mobilitat laboral està molt més instaurada, fomentant el lloguer, en canvi als països del Mediterrani no és tan present i sempre s'ha incentivat (o subvencionat) la compra i l'assentament de la població des de les institucions polítiques.

A més, en els països del nord del continent, ha existit una cultura d'associació i d'entitats que han promocionat l'habitatge social. A tall d'exemple, a Amsterdam existeixen 425 organitzacions que gestionen gairebé 200.000 habitatges amb lloguer regulat. I aquesta és una pràctica que s'incentiva des de les institucions –a la capital dels Països Baixos el 80% de sòl és públic- i, alhora, al seu voltant ha nascut una iniciativa empresarial que col·labora en la gestió, promoció i rehabilitació d'aquest parc d'habitatge.

Al sud d'Europa la inversió es destina a protecció oficial, mentre més al nord es promou el lloguer social. Aquesta dinàmica ha fet que actualment el parc públic d'habitatge en aquestes ciutats es barallin magnituds d'un terç o gairebé la meitat del total del parc.



La culpa és de Franco
La situació actual, per Garcia-Almirall, ve heretada d'unes dinàmiques que es remunten a la dictadura de Franco. El Ministerio de la Vivienda a través del Instituto Nacional de la Vivienda va fomentar unes polítiques orientades a la titularitat amb la "propietat diferida". Els inquilins dels pisos públics construïts durant la dictadura pagaven quotes baixes durant 25 anys amb l'objectiu final d'adquirir la propietat, una situació molt similar a la italiana o la grega, que buscava assentar la població.

A més, la política del dictador desincentivava els lloguers: "La llei que va durar entre els 60 i el 84 limitava el lloguer, que era un arrendament estable que no variava en el temps. La seguretat del llogater era tan gran que no necessitava protecció". Això fomentava la cultura de la compra fins a tal punt que les polítiques posteriors a la Transició es van mantenir molt orientades a la propietat.

Amb González, Aznar, Zapatero i posteriorment Rajoy, el mercat del lloguer s'ha anat liberalitzant. "Hem patit la llei del pèndol, hem passat d'una situació en què els lloguers estaven fora de mercat a una actualització que també desincentiva aquesta modalitat, perquè comprar sembla una opció més estable", explica la professora. Alhora, les polítiques de promoció d'habitatge social s'han dirigit a l'habitatge protegit o taxat, incentivant la compra amb desgravacions fiscals o mecanismes similars. "Si durant els anys 60 el 60-70% de la població vivia de lloguer, cap a la dècada dels 2000 s'arriba a la situació contrària en què un 80% viu de compra i un 20% viu de lloguer", denuncia Garcia-Almirall.

Un pla d'habitatge ambiciós
Pel que fa a l'habitatge públic, la situació va començar a canviar més endavant amb la legislació moderna. "S'ha construït una mica d'habitatge públic però realment molt poc, potser perquè no hi ha sòl adient tot i les cessions" i sempre contra vent i marea. Les intencions del Govern Colau en són un clar exemple.

El Govern municipal preveu posar al mercat uns 18.500 pisos de lloguer assequible i social en nou anys, en el marc del Pla pel Dret a l'Habitatge 2016-2025 que es va aprovar al mes de gener. Actualment el parc d'habitatge públic és de l'1,5% del total, una xifra molt per sota del que tenen altres ciutats europees. El consistori construirà 8.854 pisos de manera directa; uns 4.700 en sòl públic però no només per part de l'Ajuntament, de manera que s'obre la porta a la col·laboració público-privada, i uns 5.000 s'aconseguiran a partir de la compra d'edificis i de mobilitzar habitatges buits.

L'Ajuntament xifra en uns 11.000 els pisos assequibles que hi ha a la ciutat, 6.500 dels quals són directament del Patronat Municipal de l'Habitatge i que tenen un lloguer mitjà és de 202 euros al mes. Els altres són de l'Incasòl, La Caixa o el tercer sector, entre d'altres, als quals es podria afegir els ajuts al lloguer que cobreixen les necessitats de 9.000 habitatges. Així es pot dir que a Barcelona hi ha uns 20.000 pisos amb preu per sota de mercat.

El consistori preveu que, en acabar el pla, el nombre de pisos de lloguer assequible a Barcelona arribi als 30.000 habitatges, xifra que suposaria arribar el 2025 al 4% del parc d'habitatge destinat a lloguer social. Una xifra que, tot i això, no arriba ni de bon tros a què estableix la Llei catalana d'habitatge del 2007 i que ens equipararia als estàndards europeus. Per anar bé, a Catalunya hi hauria d'haver uns 400.000 pisos amb lloguer social, uns 100.000 a la ciutat Comtal.

Objectius europeus
La legislació catalana actual posa com a objectiu arribar a tenir un parc públic d'habitatge similar al de països del nostre entorn. Però aquestes polítiques encara disten molt de la realitat més pròxima: "Intentar potenciar organitzacions non-profit com les que existeixen als Països Baixos són un bon inici, però també cal posar atenció a la inversió i ajudes per part de l'Administració per fer la seva activitat viable", apunta la professora. La creació d'una banca pública dedicada a aquest aspecte podria ser un "puntal" per fomentar l'habitatge públic.

París vol arribar a tenir el 25% de parc públic d'habitatge el 2025, la llei Catalana indica un 15%, "però partint d'un 2%, hi ha molta feina a fer", lamenta la professora. "Arribar al 3% o al 5% seria una gran fita per sortir d'una situació de feblesa", afegeix. Ara bé, el Govern espanyol ha destinat a habitatge públic en el període del 2006 al 2010 un 0,23% del PIB, una xifra que ha caigut al 0,08% l'any 2011. La perspectiva de revertir la situació (o canviar aquesta cultura) és bastant negra, sobretot tenint en compte que el darrer Pla d'Habitatge de Rajoy subvenciona la compra d'habitatge als joves.
Comentaris