Aquest article és la continuació de l'article "Què ha après Catalunya de la crisi econòmica?".
Catalunya exporta estalvi a la resta d'Espanya. El motiu és simple: el dèficit fiscal català és més elevat que la balança comercial amb Espanya. Si algú creu que una unió fiscal resoldrà els problemes de la Unió Europea, només cal explicar el cas català. El cert és que el creixement i la mida de l'economia catalana està castrat a causa de la inexistència d'un marc regulatori i financer mínimament acceptable.
Aquest gràfic explora la ràtio entre crèdit i dipòsits. Fins el juny 1999 aquesta ràtio era inferior a 1, des d'aleshores fins el març 2008 –màxim històric- no va parar de créixer, símptoma evident de bombolla creditícia. Durant 1997 era evident que hi havia manca d'oferta d'habitatge. La generació del baby boom havia arribat a la trentena i amb bones feines per hipotecar-se, però el cert és que aquesta ràtio no enganya, ja que és neutra als shocks demogràfics. Hem de buscar les disfuncions en la regulació dels mercats i la política fiscal.
A continuació, fem l'anàlisi del crèdit/dipòsit des d'una perspectiva geogràfica. Com es distribueixen i en quina distribució ens dóna una idea de l'impacte que té:
Sembla com si els bancs haguessin rebut ordres d'algú arran de la convocatòria de les eleccions del 27-S, ja que hi ha un shock creditici negatiu força anormal. Caldria que algú expliqués què ha passat, però més enllà del mal que ha patit l'economia catalana per aquest fet, us ensenyo el gràfic per remarcar la importància de tenir un sistema financer.
Deia Hayek que la llibertat s'ha d'entendre com la no dependència de l'arbitrarietat d'una autoritat superior, així que és fàcil d'entendre per què Catalunya no desenvoluparà plenament la seva economia mentre depengui de l'arbitrarietat d'unes institucions financeres que han amagat explícitament aquest shock creditici negatiu.
Si està a l'atur o la seva empresa té restriccions financeres greus, ja sap a qui li ha de demanar explicacions. Aquest crèdit té dos components, l'Administració pública (gràfic sobre la proporció del crèdit sector públic Catalunya/Espanya) i el sector privat (gràfic sobre la proporció del crèdit sector privat Catalunya/Espanya):
Aquests dos gràfics ens diuen dues coses. La primera és en termes relatius a la resta d'Espanya, el sector financer va abandonar al sector públic de Catalunya fa anys. Com es pot apreciar, el crèdit al sector públic cau sostingudament des de 1988.
No vull entrar en certes especulacions, però el cert és que el sistema bancari espanyol, conegut arreu del món per la gran ingerència pública, cada vegada proporciona menys crèdit al sector públic català i el desplaça cap a altres comunitats, una en concret. No cal ser un geni per saber quina.
La segona és la gran fortalesa del sector privat català. Malgrat que alguns polítics del Parlament diuen que el sector privat roba, el gràfic demostra que els empresaris catalans es juguen el seu patrimoni personal molt més del que ho fan els empresaris de la resta d'Espanya, i aquest és un dels motius pels quals la taxa d'atur és molt menor. Amb bona regulació i sistema financer propi, la mida de l'economia catalana es pot doblar fàcilment en 15 anys.
L'anàlisi dels dipòsits bancaris ens dóna una fotografia depriment. Aquest gràfic ens mostra com els dipòsits a Catalunya no paren de caure respecte de la resta d'Espanya:
El significat del gràfic no és fàcilment interpretable. Aquests dipòsits es poden dividir de dues formes. La primera entre dipòsits del sector públic i dipòsits del sector privat. La segona entre dipòsits d'estalvi i resta de dipòsits. En funció de què veiem caldrà interpretar. Si emprem la primera classificació:
Veiem que els dipòsits del sector públic són anormalment baixos i que els del sector privat cauen sostingudament. Així doncs caldria esbrinar perquè els dipòsits públics catalans són tan baixos (sí, és ironia). Aquest gràfic mostra els dipòsits d'estalvi de l'economia catalana:
Com veuen, la resta d'Espanya pot estalviar molt més que Catalunya malgrat ser menys rics. La lliçó és que famílies i empreses catalanes estan molt al límit de la seva capacitat. És urgent abaixar impostos o fer les reformes que cal fer, però el dèficit per compte corrent (relació crèdit/dipòsit >;1) és perfectament compatible amb un fort sector exterior.
Cal afegir que el dèficit fiscal català, a més, són dipòsits –i crèdit- que es regala a canvi de res. És per això que en la política econòmica predomina el principi de subsidiarietat, no fer-ho desequilibra territorialment el crèdit i, per tant, fa impossible la lliure competència i la igualtat d'oportunitats.
Catalunya exporta estalvi a la resta d'Espanya. El motiu és simple: el dèficit fiscal català és més elevat que la balança comercial amb Espanya. Si algú creu que una unió fiscal resoldrà els problemes de la Unió Europea, només cal explicar el cas català. El cert és que el creixement i la mida de l'economia catalana està castrat a causa de la inexistència d'un marc regulatori i financer mínimament acceptable.
Aquest gràfic explora la ràtio entre crèdit i dipòsits. Fins el juny 1999 aquesta ràtio era inferior a 1, des d'aleshores fins el març 2008 –màxim històric- no va parar de créixer, símptoma evident de bombolla creditícia. Durant 1997 era evident que hi havia manca d'oferta d'habitatge. La generació del baby boom havia arribat a la trentena i amb bones feines per hipotecar-se, però el cert és que aquesta ràtio no enganya, ja que és neutra als shocks demogràfics. Hem de buscar les disfuncions en la regulació dels mercats i la política fiscal.
A continuació, fem l'anàlisi del crèdit/dipòsit des d'una perspectiva geogràfica. Com es distribueixen i en quina distribució ens dóna una idea de l'impacte que té:
Sembla com si els bancs haguessin rebut ordres d'algú arran de la convocatòria de les eleccions del 27-S, ja que hi ha un shock creditici negatiu força anormal. Caldria que algú expliqués què ha passat, però més enllà del mal que ha patit l'economia catalana per aquest fet, us ensenyo el gràfic per remarcar la importància de tenir un sistema financer.
Deia Hayek que la llibertat s'ha d'entendre com la no dependència de l'arbitrarietat d'una autoritat superior, així que és fàcil d'entendre per què Catalunya no desenvoluparà plenament la seva economia mentre depengui de l'arbitrarietat d'unes institucions financeres que han amagat explícitament aquest shock creditici negatiu.
Si està a l'atur o la seva empresa té restriccions financeres greus, ja sap a qui li ha de demanar explicacions. Aquest crèdit té dos components, l'Administració pública (gràfic sobre la proporció del crèdit sector públic Catalunya/Espanya) i el sector privat (gràfic sobre la proporció del crèdit sector privat Catalunya/Espanya):
Aquests dos gràfics ens diuen dues coses. La primera és en termes relatius a la resta d'Espanya, el sector financer va abandonar al sector públic de Catalunya fa anys. Com es pot apreciar, el crèdit al sector públic cau sostingudament des de 1988.
No vull entrar en certes especulacions, però el cert és que el sistema bancari espanyol, conegut arreu del món per la gran ingerència pública, cada vegada proporciona menys crèdit al sector públic català i el desplaça cap a altres comunitats, una en concret. No cal ser un geni per saber quina.
La segona és la gran fortalesa del sector privat català. Malgrat que alguns polítics del Parlament diuen que el sector privat roba, el gràfic demostra que els empresaris catalans es juguen el seu patrimoni personal molt més del que ho fan els empresaris de la resta d'Espanya, i aquest és un dels motius pels quals la taxa d'atur és molt menor. Amb bona regulació i sistema financer propi, la mida de l'economia catalana es pot doblar fàcilment en 15 anys.
L'anàlisi dels dipòsits bancaris ens dóna una fotografia depriment. Aquest gràfic ens mostra com els dipòsits a Catalunya no paren de caure respecte de la resta d'Espanya:
El significat del gràfic no és fàcilment interpretable. Aquests dipòsits es poden dividir de dues formes. La primera entre dipòsits del sector públic i dipòsits del sector privat. La segona entre dipòsits d'estalvi i resta de dipòsits. En funció de què veiem caldrà interpretar. Si emprem la primera classificació:
Veiem que els dipòsits del sector públic són anormalment baixos i que els del sector privat cauen sostingudament. Així doncs caldria esbrinar perquè els dipòsits públics catalans són tan baixos (sí, és ironia). Aquest gràfic mostra els dipòsits d'estalvi de l'economia catalana:
Com veuen, la resta d'Espanya pot estalviar molt més que Catalunya malgrat ser menys rics. La lliçó és que famílies i empreses catalanes estan molt al límit de la seva capacitat. És urgent abaixar impostos o fer les reformes que cal fer, però el dèficit per compte corrent (relació crèdit/dipòsit >;1) és perfectament compatible amb un fort sector exterior.
Cal afegir que el dèficit fiscal català, a més, són dipòsits –i crèdit- que es regala a canvi de res. És per això que en la política econòmica predomina el principi de subsidiarietat, no fer-ho desequilibra territorialment el crèdit i, per tant, fa impossible la lliure competència i la igualtat d'oportunitats.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.