El gran repte de la nostra generació

Cada cop sembla més evident que el model econòmic que ha imperat al llarg del darrer segle està en fase terminal. La potència del canvi tecnològic que estem experimentant col·lideix frontalment amb un sistema econòmic que no és capaç d'interpretar les implicacions d'aquesta revolució del coneixement. El que veurem en els pròxims anys té unes dimensions que costen d'entendre: la web, un sistema eminentment passiu, es convertirà en un sistema nerviós actiu que prendrà decisions de forma autònoma, regit per algoritmes d'intel·ligència artificial.

La Internet de les Coses expandirà aquest sistema nerviós a tot objecte físic. Els automòbils seran un subsistema de mobilitat de la Internet de les Coses. I els robots entraran de forma massiva en l'estructura productiva de l'economia i en la dimensió social de les persones.

Per entendre'ns, si fins ara hem buscat dades a Internet, en poc temps passarem a fer preguntes, a través de veu. En lloc de buscar informació, per exemple, sobre un país o sobre un determinat hotel per anar de vacances, el nostre PC ens emetrà un informe personalitzat d'acord amb el nostre històric de viatges, la nostra renda, la nostra salut, la nostra propensió al risc i la nostra estructura familiar, entre moltes d'altres coses. La productivitat en la gestió de la informació creixerà exponencialment.

De forma similar a com ara disposem d'espais web amb informació pròpia, disposarem d'espais virtuals amb intel·ligència pròpia, que ho sabran tot de nosaltres: on hem estat, quines preferències culturals, gastronòmiques o artístiques tenim, els nostres informes mèdics, els nostres comptes financers i el nostre perfil psicològic. Amb una mica més de temps, aquests sistemes seran autònoms: ja no esperaran que els hi demanem, sinó que de forma proactiva ens aconsellaran.

Rebrem suggeriments autònoms, del nostre cervell electrònic particular, sobre quins destins escollir per anar de vacances, quins projectes professionals són els millors, on posar els nostres estalvis o quins amics ens convenen. I això és aplicable al món del treball: sistemes d'Intel·ligència Artificial prendran decisions d'estratègia, desenvolupament de producte, recursos humans i finances, substituint directius professionals. O examinaran informes mèdics per tal de diagnosticar malalties i decidir les millors teràpies a aquestes. O prendran el control dels nostres vehicles, que deixaran de ser "nostres" i es convertiran en serveis de mobilitat (robotaxis). Fins i tot les màquines comencen a ser capaces de fer recerca científica, induint lleis físiques a partir de l'observació de fenòmens. Les màquines poden substituir operaris, transportistes, metges, directius i científics.

No és ciència-ficció: el punt d'inflexió ja es va donar el 2008 amb l'esclat de la darrera gran crisi financera. La tecnologia està prenent una direcció com la descrita, però el sistema econòmic i financer reacciona de forma erràtica. Ens hem de començar a mentalitzar, i preparar el món per un nou paradigma en el qual les màquines puguin fer gran part del treball de les persones, i entendre el treball com quelcom inherent a les màquines, no a les persones.

Per abordar el nou escenari, hem d'impulsar amb força el canvi tecnològic, alhora que pensem profundament en les seves implicacions econòmiques, polítiques, socials i filosòfiques. El president Obama va començar a fer-ho, a la recent conferència Frontiers, organitzada per la Casa Blanca, precisament per reflexionar sobre tot això. Hauríem de començar a pensar seriosament en sistemes socials tendents a proporcionar rendes bàsiques universals (que substitueixin tots els sistemes preexistents: des de les moribundes pensions a les costoses xarxes públiques assistencials de tot tipus). Hem de pensar en gran, doncs, la tecnologia ens permetria viure en un món d'abundància, idíl·lic, però sota un nou paradigma (la fi del treball tal com l'entenem) que s'ha de redissenyar de dalt a baix. Aquest és el veritable repte de la nostra generació.

L'alternativa: la desigualtat extrema. Deixar que el vell món mori agònicament, sense que el nou acabi d'emergir. I, en la transició, seguir aferrats a un passat que ja no tornarà, somiar en temps gloriosos, i deixar que se'ns colin Trumps i Brexits per les esquerdes de la gran crisi organitzativa que està sofrint el nostre sistema.
Comentaris