Els anys que vàrem viure perillosament

Mel Gibson i Sigourney Weaver van protagonitzar el 1982 una famosa pel·lícula, L'any que vàrem viure perillosament, ambientada en la Indonèsia de 1965, en plena revolució comunista. Temps de revoltes, incerteses i tragèdies. Aquest any 2016, James Cameron (productor de Titànic) ha realitzat una sèrie gairebé homònima, Els anys que vàrem viure perillosament, sobre l'impacte del canvi climàtic. I aquesta setmana, un article del famós físic Stephen Hawking publicat a The Guardian m'ha fet recordar les produccions anteriors. El títol de l'article de Hawking és esfereïdor: "Aquest és el moment més perillós pel nostre planeta".

Efectivament, segons Hawking, tenim les eines per destruir el planeta –o, sense arribar a aquest extrem, per destruir la societat, l'economia i el progrés aconseguit en les darreres dècades-. Segons Hawking, "no podem continuar ignorant la desigualtat, perquè tenim els mitjans per destruir el planeta però no per escapar del mateix".

Revolució –o populisme-, canvi climàtic i extensió imparable de la desigualtat. Això és el que estem veient arreu i el que ens ha de preocupar com a societats i com a individus. El 2016 ens deixa la constatació de què estem escollint el camí equivocat: Brexit, Trump, emergència de lideratges autoritaris i agressivitat geoestratègica a Rússia o Turquia. La ferida oberta de Síria i l'hemorràgia de les morts i les migracions massives provinents de l'Orient proper. Xina (un país encara dictatorial) convertida en superpotència científica. I Europa esquinçada, amb l'eix Atlàntic despenjat (els antics aliats sorgits de la II Guerra Mundial ens abandonen), i amenaçada per la fragmentació i l'extremisme polític.

Ho diré alt i clar: sóc partidari d'una renda bàsica universal. Money for nothing. Una pensió mínima pel sol fet de ser ciutadà. És més, estic segur que és l'única manera d'evolucionar cap a un nou paradigma de progrés a escala mundial. Molts no ho entenen, i afirmen que "la gent ha de treballar". Estic d'acord, però oferir uns mínims garantits a tot ciutadà no significa que els individus deixin de treballar. De fet, els estudis que s'estan realitzant determinen que, si bé una part de la població que té els mínims garantits renuncia a buscar un treball, una altra part equivalent (que percep que el seu risc està cobert) es llança a desenvolupar noves iniciatives emprenedores. I, en última instància, què passa si la gent vol treballar i no pot? Si el sistema resultant de la introducció massiva de tecnologia no genera treball? Admetem que hi hagi milions de desemparats? La producció en massa generava treball en massa. La tecnologia en massa no ho fa.

D'altres detractors diuen que "és insostenible". I també és cert (ara), però obliden que avancem de forma decidida cap a un món extremadament ric segons la tecnologia, però sense mecanismes redistributius. Els últims opinadors contraris afirmen que "generaria marees d'immigrants". I també tenen raó, però no oblidem que aquest moviment i aquesta gran innovació social caldria implantar-la de forma progressiva i sota lideratges internacionals o, com a mínim, continentals o supranacionals.

No parlo d'un nou comunisme planificador i aplanador. En un sistema amb renda bàsica universal, continuaria havent-hi iniciativa privada. Parlo de dignitat humana en un moment (el primer de la història) en què la tecnologia ens permet l'abundància. D'un moment en què podem dissociar la idea de "treball" de la idea d'"ingressos". I com ho faríem? És evident que en aquests moments és inviable. Però la primera fita –ara si- és construir una economia basada en coneixement. Alguns països poden començar a plantejar-se de veritat una renda bàsica universal perquè són extremadament productius. Us imagineu que a Catalunya sorgís un Apple? No podríem aleshores plantejar quelcom com una renda bàsica per a tothom? Recordem que Apple té a caixa un líquid equivalent al PIB de Catalunya. I, si alguns països (per exemple al Golf Pèrsic) ja han implementat formes de renda bàsica universal perquè tenien recursos naturals en abundància, tot país avui pot tenir talent, coneixement i tecnologia en abundància.

En un segon pas caldria una reforma fiscal en profunditat (una considerable "tributació tecnològica": per entendre'ns, és com si els robots paguessin Seguretat Social), i en un tercer pas, caldria eliminar les formes obsoletes de protecció (pensions, atur, i costosíssimes xarxes assistencials) i substituir-les per aquesta renda única i universal. A molts els hi sonarà a ciència-ficció. Com quan a les colònies tèxtils del 1900 es començava a somiar que –potser algun dia- els treballadors tindrien la possibilitat de jubilar-se amb una pensió garantida per l'Estat. Però jo estic segur que els nostres fills ho veuran. És més, hem de lluitar perquè ho vegin. Esperem que aquests anys que vivim perillosament siguin només el bressol d'una nova forma d'organització social que ens porti a un món més ric, més emprenedor, més inclusiu i més sostenible.

 

Avui et destaquem
El més llegit