És el mateix un empresari que un emprenedor?

És el mateix un empresari i un emprenedor? ¿És un emprenedor un empresari novell (un empresari amb la "L" al darrere, com he sentit sovint?). La resposta és NO. Rotundament, no. No és el mateix un empresari que un emprenedor. Un emprenedor és una persona que gaudeix amb el canvi i en treu valor del mateix, que s'il·lusiona amb noves iniciatives, que idea nous projectes i es vincula emocionalment als mateixos, que impulsa i lidera noves oportunitats. Un emprenedor està orientat a la creativitat, a la iniciativa personal i a l'acció ràpida.

L'emprenedor és un starter, algú que gaudeix arrencant projectes, dissenyant models de negoci, prototipant, creant equips, desenvolupant productes trencadors i negociant amb inversors a la recerca d'un somni personal. Però que, probablement, quan aquest somni es concreti i l'empresa que vol crear comenci a operar a escala industrial, s'avorreixi o sigui incapaç de gestionar-la. D'altra banda, hi ha emprenedors arreu: a l'empresa, però també a l'Administració pública, a les ONG's, a la Universitat, o a la societat civil. La seva missió és transformar la realitat. L'emprenedoria excedeix el terreny de l'empresa.

Un empresari, al contrari, és algú amb capacitat de gestionar recursos (financers i humans), sovint en entorns de gran complexitat, i treure'n un rèdit econòmic d'aquesta gestió. L'emprenedor és més emocional. L'empresari és més racional. Conec grans empresaris molt poc emprenedors: mantenen o incrementen el seu patrimoni de forma prudent i conservadora, sense moure's del perímetre dels seus mercats tradicionals, amb les tecnologies que dominen i les línies de productes que els han portat a l'èxit. Es mouen de forma astuta i calculadora, amb una gran intuïció i capacitat analítica, però minimitzant riscos. Sovint amb escassa emoció i creativitat. Són aquells que operen en el core (el seu nucli de negoci) de forma magistral, a voltes a gran escala, però sense passions emprenedores.

Emprenedors i empresaris pertanyen a moments del cicle de vida de l'empresa i contextos diferents. L'emprenedor gaudeix en equips petits i informals (recordeu la imatge tòpica i típica del garatge replet de post-its), experimentals, de resposta ràpida i capacitat d'aprenentatge adaptatiu. Però un cop la seva iniciativa empresarial es fa gran, els productes s'han d'escalar, han de respondre a sistemes estandarditzats de qualitat, i els recursos s'han de començar a planificar i compartimentalitzar en departaments especialitzats (operacions, màrqueting, finances), l'emprenedor pur perd l'interès i es desacobla de la iniciativa. De fet, el millor, possiblement, és que es desvinculi de la gestió i arrenqui una nova iniciativa. Són molts els casos d'emprenedors que han volgut continuar al capdavant dels seus projectes, quan aquests han crescut, s'han consolidat i s'han convertit en empreses prometedores, i els han ensorrat per excés d'improvisació i manca de professionalització empresarial.

En el dilema empresari-emprenedor, la combinació perfecta és quan trobem algú amb les dues característiques (algú ambidextre, en la literatura del management). Aquell emprenedor que és capaç de consolidar iniciatives empresarials i les manté amb constant dinàmica emprenedora, amb innovació permanent, explotant el nucli del seu negoci però explorant contínuament noves idees en la perifèria o fora del mateix. La pitjor combinació, per descomptat, és quan algú (potser per circumstàncies personals) ha d'esdevenir emprenedor sense capacitats reals d'emprenedoria ni de gestió empresarial.

Existeixen els emprenedors-empresaris, i els empresaris-emprenedors. Però ambdues capacitats, malauradament, no són sempre coincidents.
Comentaris