És el nostre un país estalviador?

L'economista Ivan Aguilar argumenta com les crisis financeres es donen tant quan esclaten els fluxos crediticis entrants com els que surten

La diferència entre Estalvi i Inversió és el saldo per compte corrent de la balança de pagaments.
La diferència entre Estalvi i Inversió és el saldo per compte corrent de la balança de pagaments.

L'Europa dels anys 60 no era massa diferent de la d'ara. Per exemple, França acusava Alemanya d'efectuar restriccions legals sobre la seva demanda interna per tal d'aconseguir expandir l'externa i obtenir així superàvits comercials que, segons els francesos, deixava en una posició deutora feble a la resta dels països europeus. Els sona, oi?

Arran de la liberalització financera que van suposar les Normes de Basilea de 1980, l'estudi del Compte Corrent de la balança de pagaments va augmentar. Van néixer així el que coneixem com el Puzle de Feldstein-Horioka (1980) i la Paradoxa de Lucas (1990). Feldstein i Horioka van argumentar que podem utilitzar el dèficit per compte corrent com a mesura de la integració financera. Van establir quina era la relació mundial entre l'estalvi i la inversió i van trobar que per al període 1960-1974 la relació entre estalvi i inversió era molt propera a 1 (0,86), el que fou interpretat com un problema greu, ja que els països pobres no podien estalviar i, per tant, invertir. Deien que liberalitzar les finances internacionals trencaria aquesta relació unitària i, per tant, les hegemonies creditores deixarien d'existir. Així és com va ser començat a utilitzar el concepte de dèficits bessons (Twin Deficits) que s'aprèn al primer curs de carrera i que avui dia és tan utilitzat.

Estalvi - Inversió = Déficit Públic Dèficit Comercial

La diferència entre Estalvi i Inversió és el saldo per compte corrent de la balança de pagaments. Si és positiu (Alemanya, Xina), el país exporta estalvi a través del comerç o dels Bons de Deute Públic, el dèficit públic. Si és negatiu (els EUA, Espanya o Irlanda), el país importa estalvi i, per tant, s'exposa, en teoria, a profunds desequilibris macroeconòmics que poden provocar fortes recessions si aquests fluxos d'estalvi s'aturen de cop.

Per exemple, abans de la Gran Recessió, Alemanya tenia un fort superàvit (Estalvi >;; Inversió) a costa de fer repressió sobre els salaris. Això implica que si el dèficit públic és molt petit (com va ser el cas), forçosament les empreses alemanyes exportaven molt més del que venien a Alemanya. Per aquest motiu és esport nacional a casa nostra acusar Alemanya d'haver provocat la bombolla immobiliària a costa d'estalviar més del compte. D'aquí neix la necessitat d'una unió fiscal, ja que si Alemanya estalvia en excés, aquest desequilibri es compensa enviant transferències fiscals allà on es genera el saldo contrari, en aquest exemple, Espanya. La conseqüència d'aquesta expansió del dèficit públic alemany seria que les seves exportacions netes caurien en picat i desapareixerien els desequilibris. (Bernanke 2005). La tesi de Bernanke (2005, 2009), Krugman (2009) i King (2010) és que la crisi financera global es va produir perquè Xina i Alemanya consumeixen poc i estalvien molt.

El puzle de Feldstein-Horioka apareix quan es revisen els fluxos internacionals de finançament. Hom espera que a través del saldo Estalvi-Inversió puguem saber amb quins països hi ha més integració comercial i financera. Doncs no. El saldo net i els fluxos bruts no tenen res a veure i així neix el puzle. Aquest puzle va portar Robert Lucas (1990) a estudiar si els països en vies de desenvolupament tenien escassetat d'estalvi i si, per convergir amb els desenvolupats, havien d'augmentar l'estalvi. La sorpresa al món de l'economia va ser majúscula: els països en vies de desenvolupament no només no tenen escassetat d'estalvi sinó que tenien superàvits gegants que exportaven als països desenvolupats. Així va néixer la Paradoxa de Lucas. Tant Feldstein-Horioka com Lucas ens mostren que alguna cosa no està bé en la interpretació del superàvit/dèficit per compte corrent.

Els models macroeconòmics previs a la Gran Recessió utilitzaven els dipòsits bancaris per estudiar la composició i la magnitud de l'oferta monetària. Seguint aquesta metodologia, es van construir les balances de pagament de tots els països del planeta i, si afegim que, tant a l'acadèmia com als media i l'opinió pública, la hipòtesi imperant era que els diners eren creats pel Banc Central i, per tant, estalvi i finançament són la mateixa cosa, no és estrany que, per exemple, un Premi Nobel com Paul Krugman (2009) hagi diagnosticat l'origen de la Gran Recessió en els desequilibris globals provinents de l'estalvi.

Que els diners (i, per tant, l'oferta monetària) no es creen al Banc Central ha estat àmpliament demostrat i reconegut per tothom després de la Gran Recessió. L'oferta monetària es crea dins els bancs comercials a través del crèdit bancari i no bancari. Com a conseqüència d'això, ja existeixen models macroeconòmics que utilitzen el crèdit bancari en lloc dels dipòsits bancaris. Quan hom revisa aquests models, la història de la Gran Recessió canvia radicalment com Claudio Borio (2014) ha demostrat en diverses ocasions.

Com podem llegir els models macro basats en crèdit bancari en clau catalana? Això ho faré en la segona part d'aquest article, però el rellevant és que les crisis financeres es donen tant quan esclaten els fluxos crediticis entrants com els que surten. Aíxí doncs, la regulació de la demanda interna és un assumpte cabdal. Els països nòrdics combaten les bombolles a base d'impostos indirectes elevats (IVA) i forta supervisió, mentre els anglosaxons accepten tones d'inflows crediticis per explotar els seus millors mercats de capitals. Els països del sud d'Europa no fan ni una cosa ni l'altra i, per això, acrediten pitjors fonaments macroeconòmics de forma permanent.

Avui et destaquem
Comentaris