La millor setmana de Donald Trump

L'aprovació de Trumpcare i la desactivació de l'amenaça de shutdown donen aire al president nord-americà

Donald Trump ha tingut una bona setmana...de moment
Donald Trump ha tingut una bona setmana...de moment

Si l'últim article d'aquesta columna va tancar amb l'afirmació que els primers cent dies de Donald Trump a la Casa Blanca van ser un monumental fracàs, aquesta setmana haig de dir amb la mateixa rotunditat que, sens dubte, aquesta ha estat la millor setmana del seu mandat.

Tal i com els vaig avançar, els Republicans van aprovar el vespre del divendres de la setmana passada una moció per proveir fons per al govern durant una setmana que evités el temut shutdown. Posteriorment, dimecres, Republicans i Demòcrates van signar el primer gran acord bipartidista per allargar el pressupost fins al setembre (als Estats Units l'any fiscal va de setembre a setembre). Això sí, les Ciutats Santuari no desapareixeran i el mur no es construirà... de moment.

Una mica abans, dimarts, la FOMC de la Reserva Federal va votar en contra d'una nova pujada de tipus d'interès. Les dades macroeconòmiques del primer trimestre dels Estats Units són fluixes pels estàndards nord-americans. Perquè se'n facin una idea, mentre a casa nostra celebrem augments intertrimestrals del 0,8%, als Estats Units un 0,9% es considera una xifra massa modesta. I això tot i que el cicle econòmic nord-americà està en una fase molt més avançada que el català.

La novetat ha estat veure la presidenta de la Fed en mode falcó (hawkish): agressiva, és a dir, política monetària dura o creixent (mode colom, dovish, continuista o política monetària baixista). El seu motiu per mostrar agressivitat és per enviar el senyal als mercats que vol apujar els tipus d'interès en el futur. Però si el creixement del PIB és modest, per què els vol apujar? La causa és el canvi climàtic –o la casualitat-, que ha augmentat la intensitat dels hiverns als Estats Units.

Com a resultat, l'economia rep un impacte profundament més negatiu el primer trimestre de cada any i els fonamentals macroeconòmics del primer trimestre no són gens fiables. Janet Yellen espera que l'economia aixequi el vol el segon trimestre -l'atur torna a caure amb força aquest mes d'abril- i si es confirma aquesta expectativa pujarà els tipus d'interès 50 punts bàsics el pròxim mes de juny. Cal dir que és urgent apujar els tipus, ja que el risc és entrar en recessió amb tipus inferiors al 2%. En aquest escenari rebaixar tipus d'interès pot no tenir efecte i, per tant, la fase recessiva pot durar més anys del que la societat nord-americana pot tolerar.

Trumpcare tira endavant
L'altre gran triomf de Donald Trump -també els ho vaig avançar- ha estat aprovar Trumpcare al Congrés per un ajustat 217-213. La indignació de molts mitjans ha estat majúscula quan dos congressistes republicans han declarat davant les càmeres de televisió que ni s'han llegit l'Esmena McArthur que aprova el Trumpcare. Els Republicans han optat per la via de budget reconciliation, el que implica que necessiten majoria simple al Congrés i al Senat (216/51). Però Trumpcare no pot augmentar el dèficit públic durant els seus deu anys de vigència (és a dir, Obamacare tornarà a ser vigent l'any 2027).

És per això que els Republicans han exclòs gran part de les ajudes als ciutadans sense recursos que estan malalts abans de contractar l'assegurança, alhora que excusen -als rics- de sufragar a aquests malalts via taxes que paguen amb la pòlissa. L'aprovació de Trumpcare al Congrés, però, no implica que entri en vigor; ja que el Senat l'ha d'aprovar i això no és tan fàcil. Els Republicans no tenen ni 40 vots a favor a dia d'avui -i són 52-. Nombrosos Senadors republicans moderats han dit que no aprovaran res sense un informe complet de l'Oficina Pressupostària (la CBO) així que a dia d'avui les institucions americanes seran decisives per al futur de Trumpcare. En tot cas no és probable que sigui aprovada aviat. I recordin, el 2018 hi ha eleccions -les midterms- i la campanya comença al setembre. Al setembre Trumpcare serà aprovat o caurà definitivament de l'agenda.

Mentrestant, a Corea...
Les eleccions a Corea del Sud s'apropen i els dos candidats finalistes han declarat que mai no autoritzaran accions militars contra els veïns del nord. Això posa molta pressió a Donald Trump: si vol prendre represàlies contra Pyongyang ha de fer-ho abans que el futur president electe prengui possessió del càrrec, el que deixa en una posició feble els Estats Units. El motiu? Corea del Nord només ha d'esperar que hi hagi nou president al sud per seguir amb el desenvolupament nuclear.

Divendres al migdia Pyongyang va anunciar represàlies contra els Estats Units i Corea del Sud per un suposat intent d'assassinat a Kim Jong Un. Atès que Trump havia quedat en inferioritat, és indubtable que l'estratègia nord-coreana podria tenir èxit. Malgrat tot, fa la sensació que ambdós tenen el que volien. 

L'embolic rus
El Kremlingate avança i ja és una seriosa amenaça per al President Trump. El president de la CIA, Mike Pompeo, va comparèixer voluntàriament davant dels mitjans de comunicació per sorpresa. En la seva aparició va fer dues declaracions sísmiques. La primera, que tracten Wikileaks com un servei secret estatal ja que tenen proves fefaents que va interferir en les eleccions (i jo afegeixo que les tenen arran de la detenció del hacker rus Peter Severa, àlies de Pyotr Levashov agent del FSB (ex-KGB) a Barcelona.

La segona -més important però menys impactant- és que tenen proves que encara avui dia altes instàncies polítiques dels Estats Units estan influenciades per serveis secrets de tercers estats. Molts rumors circulen i pocs són confirmables sense accés directe a la NSA i les altres 17 agències d'Intel·ligència. Però creguin, i no els enganyo, el que els dic: L'impeachment de Donald Trump ja ha començat. El de Richard Nixon va trigar 48 mesos. Aguantarà Donald Trump 45 mesos més? No és gens clar. Com tampoc ho és que tingui èxit.

Comentaris