Les mentides del Salari Mínim (I)

Aquests últims dies, amb la presentació dels Pressupostos, els polítics ens bombardegen amb eslògans molt llaminers sobre les necessitats d'apujar els salaris mínim per decret llei. La por que surti un Trump de torn porta als polítics espanyols cap a una subhasta de promeses polítiques sense tenir en compte una realitat econòmica que és tossuda i que no es vol deixar doblegar per promeses electoralistes.

Deixem-ho clar. Espanya no pot seguir mantenint un Salari Mínim tercermundista i salaris baixos per mantenir la seva competitivitat. Ha d'alinear-se amb la resta d'Europa si vol aprofitar les oportunitats de crear benestar però sobretot, d'enfortir la seva economia molt malmesa per una crisi que s'ha emportat moltes empreses i molts projectes personals. Els salaris espanyols són una vergonya i s'han de millorar.

Malauradament, ara com ara, aquest país no pot pretendre apujar el salari mínim per decret llei sense tenir en compte l'entorn i la realitat econòmica en la qual ens movem. Seria un suïcidi col·lectiu que arrasaria moltíssimes pimes incrementant encara més el nombre d'aturats.

Per una gran majoria de les persones, les xifres macroeconòmiques sobre creixement no són creïbles perquè no tenen una repercussió directa sobre l'economia real, per molt que ens vulguin convèncer del contrari. Però sobretot, no tenen en compte la fragilitat sobre la qual s'està fent aquest creixement massa condicionat a factors externs incontrolables, com la pujada d'interessos, del petroli i matèries primeres.

La feblesa de la recuperació econòmica espanyola és tal que qualsevol cop d'aire es convertiria en una tempesta tropical. Espanya havia d'aprofitar la crisi per iniciar la gran transformació del seu model econòmic, massa dependent de la construcció i dels serveis que no aporten valor afegit a una economia. Malauradament, les inversions necessàries en recerca, innovació, formació, etc. han passat a un segon pla concentrant tots els recursos en reduir el dèficit públic que s'ha disparat en els últims vuit anys.

Per tant, hauríem de ser tots molt curosos a l'hora de tractar la informació econòmica quan parlem de recuperació i, sobretot, de guanys i beneficis. Una cosa són les grans corporacions, bancs i grans empreses que omplen les pàgines econòmiques dels diaris amb grans resultats, però que només representen el 5% del teixit industrial i l'altre, les pimes que representa el 95% i que segueixen tenint seriosos problemes per quadrar els seus números. Un increment salarial per decret llei seria nefast per aquest col·lectiu.

Aquí, tots els actors econòmics i socials han de fer una seriosa autocrítica i una anàlisi profunda més enllà dels eslògans sindicals, les queixes patronals i les promeses polítiques. És un assumpte molt important per no ser seriosos.

La segona part d'aquest article es podrà llegir aquest diumenge a la secció d'Opinió.

Comentaris