Les mentides del Salari Mínim (II)

Aquest article és la continuació del primer publicat aquest dissabte a la secció d'Opinió.

El salari mínim no es podrà apujar mentre la majoria d'empreses no inverteixen a incrementar la seva productivitat que, malgrat els grans discursos, segueix tenint nivells molt baixos i professionalitzar el seu personal més enllà de la tripartita. Aquí s'ha de canviar tant la mentalitat de l'empresari que segueix considerant els salaris com una càrrega, una matèria primera que es pot baixar per ser competitiu, però també la mentalitat del treballador que ha d'abandonar la postura reivindicativa per passar a una postura més activa en la millora d'aquesta productivitat. Fa poc vaig estar en una empresa on s'allargaven els temps de producció per poder fer hores extres i obtenir ingressos complementaris.

Si analitzem les estadístiques de l'Unió Europea, podem constatar les grans diferencies que expliquen perquè no estem preparats per apujar els salaris, tot i que aquesta pujada és una emergència social. Com exemple, he volgut agafar dos països:

Espanya:
Hores per any: 1.750 hores - Salari Mitjà 2015: 26.027 euros (-0.3%) – SMI 764 euros/mes

Holanda:
Hores per any: 1.419 hores – Salari Mitjà 2015: 48.109 euros ( 0.2%) – SMI 1.537 euros/mes

Podem fer tantes promeses polítiques com vulguem, la realitat és aquesta. Els salaris no surten del patrimoni de l'empresari, per molt que alguns ho segueixen pensant. Els salaris surten de la capacitat de l'empresa per produir més coses amb els mateixos costos fixos, invertint en eines i en formació del personal per assolir incrementar el marge de l'empresa. La resta és un brindis al sol que l'economia espanyola pagarà molt cara.

Per què hem arribat aquí? Trobaríem diverses explicacions però em quedaré amb dos. D'una banda, després de l'inici de la crisi i la dràstica baixada dels ingressos, la majoria de les empreses han optat per recuperar les vendes perdudes competint amb preus baixos. Una decisió desesperada que si bé ha pogut tenir una recompensa inicial immediata, està sent mortal per aquells que l'han practicat. Aquesta política de preus baixos explica perquè moltes empreses han acabant tancant.

Per l'altre, Espanya sempre ha optat per incrementar plantilles per fer front a l'increment de la demanda en lloc d'invertir a millorar productivitat. Amb la crisi, el resultat és evident. Acomiadaments massius, increment de l'atur, amb les respectives conseqüències socials sobre l'economia. És el peix que es mossega la cua. Si afegim una formació deficient que està condemnant tota una generació a no poder accedir a llocs especialitzats, el desastre està servit.

Només ens faltava un Estat amb la ineludible necessitat de complir les exigències de Brussel·les d'aplicar retallades en els pròxims anys per acabar de rematar la fràgil situació del país que haurà de destinar els pocs recursos que té a tapar forats, castigant una classe mitjana cada vegada més minsa, incrementant la pressió fiscal sobre unes pimes en vies d'extinció i uns autònoms en situació d'emergència. Les perspectives no són gens encoratjadores perquè com sempre, en aquest país acabem fent les coses de manera impulsiva, atacant les conseqüències del problema sense tenir en compte tots els factors del problema.

La insignificant pujada del salari votada per l'actual Govern no serveix per res, és una broma de mal gust que s'incomplirà. Com totes les mesures fiscals. Els salaris mínim espanyol hauria d'estar a la mateixa alçada que els europeus, al voltant dels 1.300 euros. Però si apugem salaris sense solucionar els elements que permeten fer-ho, el desastre està servit.

Avui et destaquem
Comentaris