"Estem arribant al final de la globalització"

L'economista Raphael Nagel denuncia els abusos dels grans capitals al llibre 'Turbocapitalismo: maestros de la quiebra'

Raphael Nagel does not hold back in a book in which he lays out the relationship between banking and politics
Raphael Nagel does not hold back in a book in which he lays out the relationship between banking and politics
17 anys dins del sector bancari donen per molt. Per exemple, per acabar-ne fart i deixar-lo. Raphael Nagel aprofita els seus 17 anys en aquest àmbit, principalment al Deutsche Bank, per explicar a Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra (Kant Ediciones, 2016) com s'han pogut produir alguns dels casos més sonats d'escàndols financers. Des de les preferents a Rumasa, tot passa pel sedàs d'algú que, malgrat tot, busca les solucions dins del capitalisme. Ara es dedica a assessorar famílies i empreses en inversions i reestructuració del deute des d'Exante Merchant Bankers, de la qual és soci fundador.

Per què va escollir el terme turbocapitalisme?
Als economistes ens agraden molt els números i n'hi ha alguns que ressalten molt. Que 62 persones tinguin més del 50% del patrimoni mundial, quan som 7.000 milions de persones al món, és per pensar que alguna cosa no encaixa. A més, 2.000 milions de persones pateixen fam quan el món està preparat per alimentar 12.000 milions de persones. No critiquem petits botiguers ni petits empresaris, no sóc gens anticapitalista! Però hi ha grans multinacionals que s'estan aprofitant de la seva força econòmica en perjudici de la gent. Aquest turbocapitalisme s'està convertint en una trituradora de persones i roba el futur dels nostres fills. A Espanya abans amb 1.000 euros eres un passerell, i ara gairebé et pots considerar privilegiat! Que el creixement econòmic només vingui de reduir els ingressos de la població i de rebre més turistes, no significa una millora. L'únic que hem aconseguit és empobrir el poble.

En tot aquest procés hi ha jugat un paper clau la banca, de qui parla molt en el llibre...
Actualment la banca europea té una rendibilitat del 5%, mentre que la de l'espanyola és gairebé d'un 50% més. El BBVA, el Santander o Bankia tenen al voltant d'un 7,5% de rendibilitat. Amb aquestes xifres et preguntes: era tan necessari donar-li tant de suport? Com hem permès que les resolucions per les clàusules sòl no s'apliquin amb retroactivitat? No he vist que cap pime o particular rebi un tracte així. Això és el que entenc com a turbocapitalisme: estem afavorint molt els grans capitals amb una injustícia que ens portarà al final de la globalització.

Amb tot plegat, és possible arribar a situar l'ètica al centre del debat, com apunta al llibre? O l'afany de lucre ha arribat a un punt de no retorn?
D'entrada sóc humanista i liberal, tinc la gran il·lusió de creure que som capaços de pensar per nosaltres mateixos i no només pel que ens diuen. Veient el que ha fet el PP darrerament, proposant l'exministre Soria pel Banc Mundial... és una mica desesperant. Però tot i així crec que som capaços d'autoregular-nos com a societat. Necessitem un marc, però hi ha d'haver certa llibertat en els mercats. No pot ser que un xiringuito de salsitxes a Berlín pagui més impostos que Apple a Europa.

Foto: Haidy Blanch


Precisament Apple s'enfronta a la demanda de la Comissió Europea perquè retorni 13.000 milions d'euros a Irlanda. Això és un senyal de canvi?
Ho seria si no tinguéssim la percepció que és la resposta del que va passar amb Volkswagen als Estats Units. Tinc la impressió que vivim una guerra econòmica per signar el TTIP, que crec que perjudica totalment Europa. Crec que el cas de Volkswagen va ser una represàlia per les pegues d'Alemanya al tractat. I la reacció ha estat amb Apple. En termes generals estem arribant a un punt de creixement zero mundial, que ens portarà al final de la globalització.

Els moviments anticapitalistes també estan ressorgint. Com els convenceria de la necessitat de tan sols reformar el capitalisme i no eliminar-lo?
Crec que a la societat li falta una mica de diàleg. Aquí la paraula discutir sempre té una connotació negativa i crec que caldria discutir més els conceptes. La pregunta és: qui és un capitalista? El petit burgès és un capitalista? Ho és un petit empresari? Jo crec que no. Per mi un capitalista és un d'aquests 62 que tenen el 50% del patrimoni mundial, les grans fortunes que estan perjudicant la societat. No puc estar en contra de la pime ni molt menys.

En el llibre ressalta que, especialment la banca, ha socialitzat les pèrdues i ha privatitzat els guanys. Amb la seva àmplia experiència en el sector, pot dir que és una estratègia planificada?
Totalment! Si l'1% de la societat té el 99% del patrimoni mundial, i decideix jugar i manipular els mercats, concedir hipoteques a qui no pertoca, etc.; crec que aquest 1% també hauria d'assumir les pèrdues. No poden pretendre que la societat assumeixi totes les pèrdues i que Bankia acabi sent el banc que millor supera els tests d'estrès. No és coherent de cap manera.

Foto: Haidy Blanch


Sigui com sigui, la banca pateix força mala fama actualment. Coneixent-la des de dins, encara hi ha coses que no sabem que indignarien més?
Especialment a Espanya la banca s'ha guanyat aquesta mala fama. Beu de la política, que ho ha permès, i ha perdut totalment el control sobre el sector bancari. Però no només els milers de persones desnonades han estat víctimes de la banca, també els petits accionistes. Per això me n'alegro que finalment a Espanya n'hi hagi que estiguin demandant la banca per administració deslleial. És el que toca perquè aquí hi va haver una administració deslleial consentida políticament.

A Espanya només hi ha 15 bancs, i quatre tenen el 80% del mercat; mentre que a Alemanya n'hi ha 1.800 o 650 a Itàlia. Com són possibles aquestes diferències tan grans?
Per la sortida de mare que hi va haver amb el boom immobiliari. Espanya tenia un paisatge bancari similar a l'alemany amb moltes caixes petites locals que actuaven bé. Però amb l'avarícia van assumir models de negoci inapropiats. El resultat és aquesta concentració.

Com es pot limitar la mida dels bancs?
Cal liberalitzar el sector bancari. Les empreses i sistemes de finançament alternatiu s'han d'implantar molt més. Als Estats Units el finançament bancari de les pimes és del 30% i aquí és més del 80%. Hi ha una dependència total de la banca i provoca que certes empreses no siguin viables a Espanya i hagin de sortir fora. Aquest talent que marxa és una pèrdua patrimonial incalculable.

Foto: Haidy Blanch


També proposa tornar al sistema de reserva total. Quins beneficis aportaria?
Actualment tenim un ràtio patrimoni/deute d'1 a 10. És a dir, cada euro té un valor real que el sosté de 10 cèntims. Això significa que el 90% d'aquest euro és confiança, és un diner que ens hem inventat del no res. El gran problema d'avui és que la banca guanya molts més diners amb negocis virtuals que no pas amb préstecs. Això és el que a la llarga fa augmentar el risc. Fins que no tornem a finançar negocis reals no sortirem d'aquesta situació dramàtica.

Més enllà de la banca, al llibre parla d'altres casos com el de Rumasa. I al final la conclusió sempre és que ha faltat supervisió...
L'Estat tenia tots els indicis per veure que Rumasa era una estafa planificada, molta gent ho va veure però ningú no va intervenir. I què passa amb els perjudicats? Qui els ajuda? És el mateix que ara veiem amb Bankia, que un alt executiu del Banc d'Espanya admet que no era viable. Si no ho era, per què no vau intervenir? Hi ha una coresponsabilitat per l'acció passiva.

S'ha corregit aquesta supervisió o es poden estar gestant ara casos similars?
Crec que cada cop ens estem adonant més de la dependència de la política amb la banca, un necessita a l'altre; i veurem més casos d'això. Com que els mercats ja no permeten creixements econòmics, els bancs centrals han de baixar els tipus d'interès al zero o negatius per forçar la gent a gastar. Tot i així la percepció entre els empresaris als Estats Units és que és millor no invertir perquè tothom espera una nova recessió. Hem de tornar als negocis amb base sòlida, la bombolla i l'especulació no serveix. Ens permet un creixement temporal que a la llarga sempre ens porta al fracàs.
Avui et destaquem
Comentaris