Trump i l'efecte Netflix 

Trump ha guanyat les eleccions. A banda de la de Los Angeles Times, cap altra enquesta el donava guanyador, cap sondeig, cap més diari. Segons ell i els seus seguidors era perquè hi havia una conxorxa mediàtica per silenciar-los i que les enquestes estaven cuinades. Poc abans de les eleccions l'analista conservadora i seguidora de Donald Trump, Scottie Nell Hughes defensava la teoria de la conspiració a la CNN: "Els únics llocs on perd Trump és als mitjans i a les enquestes. No perd en la gent que ve als mítings, no perd en els mitjans socials on Donald Trump té més del doble de seguidors que Hillary Clinton a cada plataforma social".

És cert això que Trump és més influent que Hillary a la xarxa? Fem quatre números. A 9 de novembre, data en què hem sabut que Trump era el guanyador, Trump havia generat el doble de cerques a Google que la seva contrincant el darrer any, tenia 13,5 milions de seguidors a Twitter envers els 10,5 de Hillary, 13 milions de m'agrada a la seva pàgina oficial de Facebook envers els 8,6 de la candidata demòcrata, i a Instagram estaven empatats a 3,3 milions de seguidors. En general, els missatges generats per Trump i els seus seguidors han generat més reaccions —retuits, favorits, respostes, comentaris, comparticions al mur— que els de la candidata demòcrata.

Però això és només una mesura qualitativa i ni és tan sols una condició necessària per guanyar unes eleccions. Per entendre'ns, jo podria tenir 1 milió de seguidors a Twitter (és fàcil comprar-los, us ho asseguro) que em farien likes i retuits a dojo i fins i tot podrien fer clic a l'enllaç del meu article per convertir-lo en el més llegit del dia (també és fàcil). Mentre no sortís de l'univers digital, jo, el meu ego i la directora del VIA Empresa seríem feliços. El problema el tindríem el dia en què decidíssim editar els articles en un llibre (és una idea, directora) i demanés als meus seguidors que el compressin: no en vendria ni un.

És cert que ambdues candidatures tenien bots que es feien passar per seguidors i amplificaven els missatges dels seus candidats. Un estudi de la Universitat d'Oxford estima que 1/3 part dels tuits a favor de Trump han estat generats per bots i 1/5 dels de Hillary Clinton també. Però tot i això Trump no ha guanyat perquè ha mobilitzat els seus seguidors —bots inclosos— a les xarxes socials sinó que ha guanyat perquè els ha mobilitzat el dia de la votació.

Tenim, doncs, milions de missatges, reaccions, fotos i vídeos que els seguidors d'un i altre comparteixen constantment a tothora a la xarxa. Com ho fem per destriar el gra de la palla? Com sabem si un usuari que fa retuit d'un missatge d'en Trump és un seguidor seu o ho fa per fer-ne escarni? Aquí els grans nombres ja no serveixen i necessitem de certa intel·ligència, en aquest cas artificial. Un exemple de la Intel·ligència Artificial aplicada a la presa de decisions és la de l'algorisme MogIA que va predir la victòria de Trump basant-se en 20 milions de mostres de plataformes com Twitter, Google o YouTube. El MogIA va saber trobar els patrons de comportament electoral en les dades massives (Big Data) que els votants d'un i altre candidat havien compartit de manera voluntària a la xarxa. Al currículum el MogIA també hi té les prediccions encertades dels darrers tres presidents dels EUA i els guanyadors de les corresponents primàries.

Al final resulta que hi havia prou seguidors de Trump a la xarxa, que compartien informació prou rellevant i en prou quantitat com perquè els algorismes d'Intel·ligència Artificial n'extreguessin informació rellevant i ningú se n'havia adonat. A escala local podeu repassar els vostres timelines de Twitter, murs de Facebook i canals de YouTube. Ningú no estava a favor de Trump de la mateixa manera que ningú no estava a favor del Brexit ni contra el referèndum de pau a Colòmbia ni votava el PP a les darreres eleccions espanyoles.

Ningú no ha vist el que passava perquè no hem mirat on tocava tret d'algorismes com el MogIA. En lloc de preguntar en enquestes per la intenció de vot —som mentiders de mena— és millor no preguntar i deduir la intenció d'acord amb les posicions públiques de la mostra. És molt fàcil mentir en una pregunta binària en una enquesta telefònica i molt difícil de fer-ho de manera sostinguda i coherent durant un any amb tot el que publiquem a la xarxa. I aquí els algorismes tenen un clar avantatge sobre els humans.

Netflix ens pot servir per entendre què ha passat. Quan entrem per primer cop a la popular plataforma de vídeo ens pregunta quin tipus de cinema ens agrada i com fem sempre que expressem les nostres preferències en públic, li diem el que ens agradaria que ens agradés; autor, europeu, iranià, social, documental quan el que acabem mirant són pel·lícules d'acció. I això Netflix ho sap. Amb els seus algorismes d'Intel·ligència Artificial el sistema ens va coneixent i ens recomana continguts que sap segur que ens interessen (els hi va el negoci) tancant-nos poc a poc en una bombolla de confort de la que ens serà difícil sortir. Com més pel·lícules d'acció mirem, més ens en recomanarà i com més ens en recomani, més probabilitats d'acabar veient cinema d'acció.

Doncs això és el que ha passat, un doble efecte Netflix. Per una banda, els enquestats han estat poc clars en les seves preferències i per l'altra, els usuaris ens hem quedat en la bombolla de confort dels nostres timelines, murs de Facebook i mitjans de referència, llegint veient i sentint el que ens agrada en una mena de cercle viciós determinista à la Netflix. Al final el sistema, que sap el que realment mirem, ens ha acabat recomanant Torrente.