De tant en tant em trobo algú que m’explica que li faria il·lusió fugir de la gran ciutat i gràcies al teletreball anar a viure a algun petit poble. S’imaginen vivint a una caseta amb hort i jardí pel preu d’un pis petit i mal situat, anant a collir flors o bolets enlloc de perdre el temps al metro o als semàfors, i gaudint de nits estrellades enlloc de cels tèrbols. Argumenten també que les hores de feina a casa li rendeixen més que les hores a l’oficina, que allà tot són interrupcions tontes i reunions inútils, que les trobades i les trucades són molt més eficients i que l’empresa estaria contenta perquè poden arribar a ser més productius i eficients. Que la vida a un petit poble és més agradable i que avui dia des d’allà s’hi pot treballar igual de bé.
No dubto que la vida a un poble pot ser molt agradable, i que el teletreball és una opció. El que dubto és que es sigui fàcil créixer sense un ritme de converses interessants. Allò que ens desenvolupa i ens porta a noves idees i nous projectes no són únicament les nostres habilitats, sinó també les nostres relacions. I sobre tot, les relacions i les converses imprevistes. Aquelles que no hi comptaves i que et mouen els esquemes, aquelles que no havies previst ni dissenyat, ni tant sols desitjat. Les connexions imprevistes, i també les improbables. Sovint aquella bona idea no sorgeix quan parles amb els companys de feina, sinó sopant amb una gent que t’expliquen coses que fan que no tenen res a veure amb el que tu fas.
“Necessitem estar exposats a la sorpresa, disponibles per rebre una novetat”
Necessitem estar exposats a la sorpresa, disponibles per rebre una novetat. Depenem de la probabilitat que ens atravessi una idea diferent, i per aconseguir-ho necessitem que els entorns on habitem, on ens desenvolupem, puguin oferir-nos-ho. Les ciutats, a més a més d’uns entorns molt densos en habitatge, pol·lució i cotxes també són uns entorns molt densos en la circulació de persones i idees, i això augmenta la probabilitat que una idea nova ens sorprengui.
“A més a més de rebre coses per la pantalla les heu de poder rebre també passejant”
Refugiats a un petit poble i el teletreball reduïm de manera dràstica la probabilitat de les connexions imprevistes, i per tant reduïm de manera dràstica la probabilitat de continuar descobrint i aprenent. Procrastinant des de l’ordinador t’acabes movent per les mateixes revistes, les mateixes converses de twitter i les mateixes reunions de zoom. No menystingueu que els algorismes de les plataformes us recomanen coses que ja és molt probable que us agradin, i que per tant es redueix molt la capacitat de sorpresa i descoberta. Estar connectats telemàticament no serà suficient si us aïlleu físicament. A més a més de rebre coses per la pantalla les heu de poder rebre també passejant.
Les ciutats són el millor espai relacional que tenim, malgrat tot. És bo tenir-hi tractes. Si decideixes viure a un poble intenta construir una certa rutina que et porti de tant en tant a la ciutat, però no per anar a fer gestions i tornar a corre-cuita, sinó també per tenir converses i treballar relacions, per explorar i deixar-te sorprendre, i sobre tot que puguin passar coses imprevistes.
“Visquis on visquis, no et tanquis a les sorpreses”
La telemàtica és una potent eina de treball i productivitat, com també és una potent eina per mantenir vincles i relacions, però a l’hora de la veritat la majoria de persones no podem funcionar i créixer només des de la pantalla. Quan us parlin de models híbrids no penseu en la combinació d’online i offline, penseu més aviat en la combinació de més i menys gent física i real al vostre voltant. Si vius a un poble, busca la manera de viure la ciutat de tant en tant. I si vius a la ciutat, busca l’oportunitat de sortir-ne de tant en tant. I visquis on visquis, no et tanquis a les sorpreses.