Abans de ser emprenedor en sèrie Albert Riba (Igualada, 1972), va ser un fracàs escolar. "No vaig entrar a la Universitat, tenim un sistema educatiu que no està preparat per a persones inquietes". Segurament per això, insisteix en la necessitat de fer pedagogia de l'actitud emprenedora i es defineix com un divulgador, "no des del mètode sinó des de l'emoció i l'experiència".
Les tres empreses que ha creat fins ara són prova del seu esperit inquiet. La primera la va fundar el 2001, amb 29 anys, i va ser "el seu primer fracàs empresarial". Després de tancar Bituline el 2006, va fundar Kinetical dedicada a desenvolupar solucions de mobilitat. Ara dedica tots els seus esforços a ajudar grans corporacions a recuperar l'esperit emprenedor a través de Inpreneur, el seu últim projecte empresarial que comparteix amb dos socis més, Ramon Costa i Lluïsa Font.
Riba afirma que crear una empresa "et transforma" i s'ha de saber gestionar aquest creixement en l'àmbit personal. Per això, cada tres mesos es tanca en un monestir "per reflexionar, aturar-se i pensar". Aquest emprenedor igualadí ha estat professor d'EADA, La Salle i la Universitat Politècnica de Catalunya i escriu regularment en diferents mitjans de comunicació. Aquest mes de gener presenta el seu segon llibre La parálisis que activa (Ediciones Urano, 2015) on parla, entre moltes altres coses, de com el va canviar la paràlisi facial que va patir fa quatre anys.
Quan vas decidir deixar la teva feina fixa per emprendre?
La decisió va venir donada perquè vaig adonar-me que a l'empresa on treballava no tenia mitjans per poder implementar allò que jo volia. Va ser l'any 2000, any del boom de la tecnologia, d'Internet. Jo tenia moltes idees però no vaig rebre ni l'autoritat ni la força per transformar l'organització i portar-ho a terme.
Llavors vas crear la teva primera empresa...
Vaig muntar Bituline el 2001 que oferia serveis d'Internet. Va ser un acte de temeritat, un emprenedor té actes de fugida, els tens a la vida igualment. La vaig muntar, vaig treballar dos anys, la vaig tancar i vaig muntar Kinetical.
El fracàs està estigmatitzat?
A molts emprenedors els hi dic. El fracàs és un instrument que no es pot negar, és una evidència. Per què has de negar-ho? La primera manera d'aprendre a superar el fracàs és acceptar-ho. I només hi ha dues sortides: l'afrontes queixant-te i des d'un pou on tu mateix t'has ficat, o tires endavant, surts i t'aixeques. Per a mi, l'emprenedoria és justament això: caure i tornar a aixecar-se.
Quins són els principals enemics dels emprenedors?
La gent tendim a anar de víctimes. Diuen que el victimisme és el principal narcòtic, t'acaba anestesiant i al final no fas res. L'emprenedor l'únic que fa en el fons és desitjar un escenari millor, un escenari on pugui gaudir del que fa i fer el que li agrada. És un canvi d'entorn i potser el més difícil és renunciar a quelcom conegut per fer front a una cosa ambiciosa però desconeguda. Si fas el que t'agrada, treballes i t'esforces, tard o d'hora pots sortir-te'n. S'ha d'arriscar, sortir de la zona de confort, pensar i sentir que ets diferent i gestionar el fracàs. Un emprenedor ha de tenir una visió, viure-la amb passió i passar a l'acció. Sempre hi ha excuses per no emprendre.
Per a tu emprendre és un canvi d'actitud?
Per mi emprendre és qüestió de dogma. Crec que és un error dir a una persona en un moment laboral difícil que l'emprenedoria és la solució. Per a mi l'emprenedoria és una inquietud vital. Muntar una empresa és més complicat del que sembla i del que et venen, i això ningú t'ho diu. Un emprenedor es mou en la incertesa total, aquesta és la complexitat. Fins ara es parlava de planificació estratègica pensant a llarg termini, ara no. Si ara ja no sé què passarà d'aquí a cinc anys, com planifico?
Hi ha una bombolla de l'emprenedoria?
Quan jo vaig començar l'any 2001 no hi havia parcs empresarials, ni formació, no hi havia quasi res. Érem gent que tenia la vocació i la necessitat d'aspirar a un món millor per desig. Ara hi ha gairebé més incubadores que emprenedors. Abans els diners anaven a la borsa, després anaven al totxo i ara estan passant a les start-ups. Això d'invertir en empreses és molt més complicat, el món econòmic és molt canviant.
Falta més divulgació?
Jo faria més divulgació, més conscienciació començant des de les escoles. Ja s'estan fent coses, la Fundació Príncep de Girona té un projecte per instituts, La Caixa i La Fundació escola d'emprenedors també... El problema principal és com creo el menjar a curt termini, quan això és un projecte estratègic. Jo crec que l'emprenedoria és estratègica, no és cultural ni a curt termini. En un moment de crisi, quan la gent no té diners i és a l'atur és difícil plantejar-se fer una cosa a mig i llarg termini. Per altra banda, també és important diferenciar entre emprenedoria i autoocupació.
Perquè les empreses perden l'esperit emprenedor?
Quan una empresa creix els processos de gestió es compliquen. Com a empresari no estàs preparat per fer front aquesta complexitat. El problema és gestionar el procés de creixement de l'empresa amb el teu procés de creixement personal. Moltes vegades l'emprenedor deixa de ser emprenedor i es converteix en un gestor. Això vol dir deixar d'innovar, deixar d'arriscar i d'aquesta manera comença el declivi de moltes empreses. S'ha de reivindicar la recuperació de l'esperit fundacional. De vegades, el mercat et dóna senyals dèbils perquè et transformis, però quan comences a vendre, comences a "tancar portes" i hi ha senyals que no entren.
És a dir, tal com assenyales al teu primer llibre Mamut o Sàpiens, arriba un moment que les empreses han de decidir si es converteixen en mamuts (no s'adapten als canvis i s'extingeixen) o volen ser Sàpiens (es transformen per sobreviure).
Quan estàs creixent te n'oblides de parar per veure si estàs conduint bé. A mi em passava igual i vaig tenir una paràlisi facial. Llavors em vaig aturar i em vaig reinventar. Per això, el llibre que presento ara es diu La parálisis que activa. Les paràlisis, en clau metafòrica, són una oportunitat per reinventar-se. Emprendre sense parar no serveix de res. Has d'agafar perspectiva i mirar el teu entorn. S'ha d'anar més enllà i apostar per la humanització de les organitzacions com a part creativa, innovadora i transformadora de la societat.
Per vostè un soci ha de ser també un amic.
És important tenir bons socis i bons companys de viatge. Si jo he de crear una empresa amb algú, he de tenir afinitat, si no, no se superen les adversitats. Jo faig servir la paraula "socimic", per a mi és indispensable. Està clar, però, que hi has d'apostar i és arriscat. Nosaltres a Inpreneur som molt crítics entre nosaltres i això només ho pots fer des de la humilitat que et dóna l'amistat. També hem passat moments durs i és llavors quan aquest vincle és important. Jo sé que a partir d'ara només crearé projectes amb "socimics", i em puc equivocar, però l'experiència m'ho demostra.
A Inpreneur ajudeu empreses a recuperar l'esperit emprenedor.
Divulguem aquest esperit emprenedor dins d'empreses i grans corporacions. Ara hem començat a sortir a l'estranger. Nosaltres ens definim com una dinamitzadora d'organitzacions. Es tracta de sacsejar organitzacions perquè s'adonin que han de canviar. A mi un canvi no em ve donat per un procés que em diu que seré més eficient sinó perquè hi ha un escenari que m'il·lusiona. La manera de treballar en cada empresa és diferent, depèn de les característiques de cadascuna. A les empreses hi ha lluites de poder, jerarquies... Però també hi ha models d'èxit, empreses com Vichy Catalán o Munich que han superat adversitats. L'emprenedoria corporativa em permet emprendre cada dia per a gent diferent. Un dia de la meva vida mai no és igual.